Malbaratament i fam van de la mà

No obstant això, un terç dels aliments produïts a escala mundial pel consum humà es perden o malbaraten al llarg de la cadena agroalimentària, xifra que segons la FAO (l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) es tradueix en uns 1.300 milions de tones anuals aproximadament. Parlem, majoritàriament de fruites, hortalisses, arrels i tubercles. En volum, el total d’aliments perduts i malbaratats,a escala mundial, equivalen a més de la meitat dels cultius de cereals al món.

Aquestes dades canvien segons el país: a països amb rendes altes i mitjanes el 40% dels recursos alimentaris es malbaraten i perden en el comerç al detall i en les etapes de consum, com per exemple a la restauració o a les llars, degut majoritàriament al comportament dels consumidors. En canvi, en països en vies de desenvolupament, el 40% dels aliments es malbarata i perd en les primeres fases de la cadena alimentària, com postcollita i processament, majoritàriament per culpa de falta d’infraestructures i d’una logística adequades. Als països del nord global com els d’Europa i Amèrica del Nord, cada habitant malbarata de mitjana entre uns 95 i 115 kg anuals; mentre que a països del sud global, com els de l’Àfrica subsahariana i Àsia meridional i sud-oriental, el malbaratament per càpita és 15 vegades inferior i és d’entre uns 6 i 11 kg d’aliments anuals.

Els aliments que més es perden i malbaraten a nivell mundial són el 30% dels cereals (l’equivalent a 763 milers de milions de caixes de pasta); un 20% dels lactis (com 574 milers de milions d’ous); el 35% del peix i altres productes marins (uns 3.000 milions de salmons); el 45% de les fruites i hortalisses (3,7 milions de milions de pomes); i finalment, es perden tants llegums i oleaginoses com per produir la quantitat d’oli d’oliva que permetria omplir unes 11.000 piscines olímpiques... I la carn de boví equivalent a 75 milions de vaques.

I tot això, sabent que segons la FAO, al 2019 s’estima que hi havia gairebé 60 milions de persones més que el 2014 patint malnutrició, 10 milions dels quals van augmentar durant els 2018 i 2019. Hem de remarcar, que són dades que no inclouen l’impacte del Covid19, tot i que s’espera que empitjorin les estimacions.

Malbaratar també té impactes econòmic, socials i ambientals. Per exemple: per a produir mig quilo de tomàquets es necessita una quantitat d’aigua equivalent a la que fem servir en cinc minuts de dutxa, i mig quilo de carn..., a uns 370 minuts sota l’aigua! Si els perdem o malbaratem, ho fem amb l’aigua, generem carboni, malbaratem terra cultivable i perjudiquem la biodiversitat del nostre planeta. Per exemple: si la pèrdua i malbaratament d’aliments fossin un país, aquest seria el tercer emisor de CO2 del planeta; el primer en l’ús d’aigua destinada a consum de productes agrícoles; i faria servir una superfície de terra molt més gran que el Canadà.

Si ens centrem a Catalunya, el malbaratament alimentari, produït en el comerç i el consum, en el 2010 era de 262.471 tones, el que correspon a 34,9 kg per persona i any. Del total d’aliments que acaben a les escombraries, bona part són inevitables, però el 22% és malbaratament.

Analitzem les causes d’aquest malbaratament:
-A l’agricultura: les pèrdues es produeixen per productes frescos que no compleixen els barems de qualitat exigits pel mercat , per errors de planificació en el moment òptim de la collita, quan l’oferta supera la demanda, o per criteris estètics marcats per normatives.
-Si parlem de la venda a l’engròs: per problemes durant el transport, errors de manipulació del producte, mala planificació d’entrada / sortida de comandes,o fins i tot cancel·lacions d’última hora.
-A la indústria: tenim malbaratament segons el tipus d’aliments i la seva vida útil, per un mal etiquetatge, o degut a una manca de consciència sobre els residus alimentaris que es generen al no ser conscients de les ineficiències ni ser crítics amb els processos interns.
-A la venda al detall: es generen residus alimentaris per manipulació incorrecta, sobreoferta alimentària en els punts de distribució, no vendre el producte a temps o maximitzar els beneficis, sense tenir en compte els aspectes mediambientals i nutricionals ni les conseqüències que poden tenir certes estratègies de màrqueting.
-I finalment a casa: generem residus alimentaris majoritàriament per falta de consciència de la quantitat de residus d’aliments que generem, per falta de coneixement del seu estat, mala interpretació de les dates de preferència de consum i caducitat, comoditat, estil de vida accelerat, per la facilitat que tenim de poder comprar nous aliments o fins i tot la dificultat que existeix en què ens concienciem sobre el problema del malbaratament alimentari i la nostra contribució.

I ara què fem? Per començar l’ONU ha marcat com objectiu de desenvolupament sostenible-ODS número 12, la producció i el consum responsable, on diu que és urgent reduir la petjada ecològica mitjançant un canvi en els mètodes de producció i consum de béns i recursos. Aquest ha inclòs un sub-objectiu específic per les pèrdues i el malbaratament per l’any 2030, el 12.3, que marca la fita de reduir a la meitat els aliments malbaratats en les últimes etapes i reduir les pèrdues al camp.

Per ser efectius i assolir els objectius marcats calen accions i mesures integrals. Hem de canviar la nostra alimentació cap a dietes més sostenibles i saludables, augmentant el consum de fruites i verdures i substituir la ingesta de productes animals com la carn vermella i els aliments processats, per proteïnes d’origen vegetal com les llegums. A més, cal que en la seva majoria siguin de proximitat, ecològics i de temporada. Degut a aquesta urgència, tant la Comissió Europea com el Govern de la Generalitat, entre d’altres, s’han sumat a la lluita contra el malbaratament. Un bon exemple d’això és l’aprovació de la Llei 3/2020 del 11 de març 2020 “de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari”, en la que s’obligarà a les empreses del sector agroalimentari a tenir un pla de reducció i prevenció de les pèrdues i el malbaratament, i a reportar la quantitat d’aliments que perdin o malbaratin en un futur proper.

En definitiva: hem d’introduir un canvi de comportament en la societat per recuperar el valor dels aliments, prevenir que acabin al sòl de les explotacions agràries o, a les escombraries. Hem de concebre les parts descartades dels aliments com a recursos, lluitant contra el malbaratament d’aliments i reduint els residus. III