“Us preguntareu per què volia escriure tants versos per nens; no volia que quan jo morís es quedessin sense”

“Ells van decidir que el català, no, però jo vaig triar el català, sí”. La gran defensora de la llengua catalana Joan Raspall ha fet, aquest 4 de desembre de 2014, un any de la seva mort. L’escriptora i poetessa sanfeliuenca va morir al seu domicili als 100 anys d’edat, just quatre dies després de la celebració de l’acte de cloenda de l’Any Joana Raspall que es va dur a terme durant el 2013.

Es pot considerar una supervivent de l’època, que va presenciar els esdeveniments que han marcat la resta de la història catalana, moments que vam poder compartir en una amable trobada en la que va ser una de les últimes entrevistes de Joana Raspall. Durant aquesta entrevista, vam recórrer, de la mà de la Joana, un camí per la seva vida i història. Com una metàfora, i tal com diu en el seu llibre Jardí vivent, la seva historia la divideix en violetes, margarides, roses i punxes, i pensaments.

Ara, El Llobregat recupera part d’aquesta entranyable entrevista on apart de respondre a les preguntes, Joana Raspall obre les portes del seu passat per ensenyar la seva vida i la seva lluita per la llengua i per la dona. Transmetia proximitat, vitalitat i entusiasme per la llengua, era afortunada perquè tenia la capacitat d’il·lusionar a tothom que l’envoltava. Mostra la seva tossuderia per apropar la poesia a la gent jove: “us preguntareu per què volia escriure tants versos per nens, i la resposta és que no volia que quan jo morís aquests nens es quedessin sense versos”, deia. Abans d’acabar, com a bona escriptora i poetessa ens ensenya alguns dels seus llibres, que els guardava en petites caixes com si fossin els seus tresors més preuats i ens fa sentir afortunats mentre llegia en veu alta alguns dels seus poemes. Gràcies Joana!

-Quin creu que ha estat el paper de la dona a la historia des d’un punt de vista social?
-Estic convençuda que la dona ha avançat, que no podia quedar-se parada en el passat, havia d’avançar i no quedar-se endarrerida, i tot això ha estat gràcies a que les dones han anat aprofitant cada moment, s’han aferrat a totes les oportunitats que se’ls ha presentat i han sortit endavant.

-Com va viure la segona república, la guerra civil i finalment l’etapa del franquisme?
-La situació durant tots aquells períodes va ser confosa, però no com a dona, sinó ja com a persona. Durant el període de la República, gràcies a les meves vivències i sensacions, puc dir que la dona era molt igual a l’home, però tot i que més tard va arribar el franquisme, no es va produir cap canvi. Tot i així “Jo vaig seguir fent el que feia sempre, vaig seguir fent la meva manera de fer...”.

-Sabem el cas de la Caterina Albert que va haver d’adoptar el pseudònim de Víctor Català per poder difondre les seves obres. Va ser difícil per vostè endinsar-se en el mon literari?
-Jo no vaig tenir cap tipus de problema en aquest àmbit, no vaig haver d’utilitzar cap pseudònim per poder publicar les meves obres de versos per a nens. Però una de les anècdotes que si recordo és que quan vaig publicar el meu primer llibre que és “Petits poemes per a nois i noies” (1981) el van publicar de seguida, es més, em van demanar que l’escrivís. Va ser amb el meu segon llibre Bon dia, poesia(1996), quan no trobava editorial que me’l publiqués. Per això va trigar tant a sortir d’un a l’altre.

-Quan vostè era petita tenia algun somni que més tard va poder fer realitat?
-Jo de petita volia ser una artista de cine. Però em vaig trobar que va arribar un punt en el que vaig parar a pensar, i veia que als nens a les escoles no els hi feien cap classe de literatura i a mi em resultava necessari el fet de que algú els hi pogués ensenyar. Quan els hi feien la pregunta: “Què sabeu de poesia?” els nens responien amb uns versos que deien: “Cuentan de un sabio, que un día...” llavors va ser quan em vaig adonar de que els nens sabien el mateix que jo quan era petita i això havia de canviar. Era un clar indicador de que l’educació no anava a més.

-Recorda alguna anècdota relacionada amb la situació de Catalunya en aquells temps?
-Si, un fet que recordo es que a casa meva, quan era petita, la meva mare era la que més cultura tenia i es va trobar submergida en una família sense cultura. Ella era francesa, i tota la cultura adquirida que tenia l’havia rebut a França. El motiu pel qual la meva mare sabia català era gràcies a les reunions que el seu pare tenia amb catalans que vivien a França, ell vivia allà perquè era desertor.

-Creu que en aquests moments la dona està plenament introduïda a la societat i ,per tant, dir que es igual a l’home?
-Sincerament, si crec que la dona actualment està introduïda a la societat i que és igual a l’home.

-Quin consell ens donaria vostè a les noves generacions per a mantenir i continuar el treball fet per les dones des del segle XIX?
-Quan estem convençuts i pensem que una cosa és realment necessària i la realització d’aquesta cosa ens fa feliç, fem-la!, quan desitges fer una cosa l’has de fer. Hem de buscar a alguna persona o un grup de persones que pensi com nosaltres i amb la seva ajuda portar a terme el nostre desig perquè com més persones siguem, més se’ns escoltarà.


Un any sense Joana Raspall
Joana Raspall i Juanola neix l’1 de juliol de 1913 al barri barceloní de la Barceloneta, tot i que la família vivia al Masnou. Al cap de tres anys es trasllada a viure a Sant Feliu de Llobregat. Després d’un any a França, realitza a Sant Feliu els estudis de comptabilitat i a l’edat de catorze anys comença a publicar en revistes locals. Des d’una revista de Sant Feliu anomenada “Claror”, ella i altres nois i noies de la seva edat realitzen una campanya per reivindicar la presencia d’una biblioteca per als més petits del poble. La seva petició arriba a Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, que després de conèixer a Joana Raspall li recomana que realitzi els estudis de bibliotecària. Va seguir el seu consell i un cop acabats els estudis se’n va a la biblioteca de Vilafranca del Penedès fins el final de la guerra.

Juntament amb la seva companya Roser LLeó, salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguessin sota influència franquista. Després de la Guerra i de reprendre la seva tasca literària, comença la creació de les fitxes de mots sinònims, que anys després resultaran ser el “Diccionari pràctic de Sinònims”, el “Diccionari de locucions i frases fetes”, premi Marià Aguiló de l’IEC el 1986), i el “Diccionari d’homònims i parònims”. Tot seria el precedent d’una extensa obra per adults i nens.
Joana Raspall va viure de l’any 1913 fins el 2013. Cent anys on mai va deixar de lluitar pel que volia, en gran part per influència del seu pare que volia que anés a una escola pública, on pogués tenir una educació lliure. De fet, gràcies a les seves gran aportacions, avui en dia, l’educació, la llengua catalana i la cultura, en general, té un espai reservat pel record d’aquesta santfeliuenca memorable.