Les ràdios no poden avançar només amb voluntaris

El progressiu descens d’audiències, recursos, imaginació i pes a les seves poblacions, que han patit les emissores municipals del Baix Llobregat des de principis dels anys 90 fins ara tenen múltiples explicacions i lectures.

El model de ràdio municipal que era sostenible i útil per la ciutadania durant els anys de la transició política, ja no ho és ara. Necessitem una nova mirada que compti amb els nous mitjans, com ara internet i les xarxes socials, però sense oblidar el contacte personal, la participació ciutadana i la presència de la radio local al carrer. Tot plegat precisa d’uns recursos econòmics i humans que en els darrers anys 25 anys no han deixat de minvar.

Els ajuntaments, sempre amb excepcions, han anat perdent interès en les seves pròpies ràdios. Els pressupostos no donen ja per més que per mantenir el funcionament de l’emissora, sense diners per millores i modernització dels equips tècnics, i amb plantilles que en la majoria dels casos han anat perdent treballadors de manera progressiva.

Les emissores municipals, amb algunes excepcions, ens hem quedat aturades amb un nucli molt reduït de professionals i un nombre important i imprescindible de col•laboradors i voluntaris. Moltes vegades amb poca renovació i entrada de gent jove a cadascun dels dos grups. Una situació que obliga a professionals i col•laboradors a mirar només el dia a dia, que no és poc, però sense temps ni recursos per pensar noves estratègies de futur, programes innovadors o noves maneres d’acostar-se a la ciutadania. Una conjuntura que no permet fer un pas més, tornar la ràdio al carrer i a la vegada fer nostres les noves tecnologies de la informació i la comunicació.

Els ajuntaments, titulars de les ràdios municipals, dubten sovint entre el tancament del servei, el seu manteniment o una reconversió que no sempre es té clara. El repte de les ràdios municipals del Baix, i possiblement dels mitjans de comunicació de proximitat del nostre país, passa per una aposta decidida de les administracions locals i dels treballadors i treballadores que, dia a dia, fan que aquestes emissores funcionin. Això significa repensar com es vol que sigui la ràdio municipal del segle XXI i posar els mitjans econòmics i humans necessaris. Només amb voluntarisme i precarietat difícilment avançarem.

La ciutadania també hauria de poder dir la seva sobre els mitjans de comunicació del seu poble o ciutat. La creació de consells ciutadans amb veu i vot, formats per entitats representatives de la vila i del seu teixit comercial, seria una bona acció per anar adaptant la ràdio local a les necessitats de cada municipi, a la vegada que li donarien pluralitat i vida. III