Això acaba de passar a l’Ajuntament de l’Hospitalet on l’equip de govern ha perdut una moció sobre la ràdio, que amb una lectura adient dels resultats s’hauria d’obrir novament, quatre anys després de ser, miserablement, tancada.
No està gens clar que Ràdio L’Hospitalet s’obri, malgrat que l’oposició en conjunt hagi guanyat una votació reclamant l’apertura. Sobretot, perquè qualsevol mitjà de comunicació públic té una dependència extrema del pressupost i el pressupost de l’Hospitalet contempla gastar diners amb moltes coses però no amb l’aparell de comunicació municipal més enllà del que hi ha ara. O sigui, que s’ha guanyat una votació, però la gestió dels recursos continua en les mateixes mans i mentre aquesta no canviï, es podran aprovar tants projectes que hagin de posar en pràctica els perdedors com es vulgui: seran pura retòrica.
S’ha obert i tancat sense la veu ciutadana
Quan es van tancar els mitjans de més audiència, la ràdio i la televisió municipals al desembre del 2011, amb el contundent argument que no hi havia recursos, la brama feia observar els compromisos que havia pres l’equip de govern per contractar un munt d’assessors, fugits del gran allau d’ajuntaments on els socialistes havien quedat damnificats per les recents eleccions del maig d’aquell mateix any. L’Ajuntament de l’Hospitalet té fama d’hospitalari en el pitjor sentit de la paraula: sempre s’ha fet càrrec, pel seu pes econòmic, de les servituds a què obliga el clientelisme de partit. És a dir, ha col•locat tradicionalment, amb sous ben retribuïts, familiars, amics i col•legues, diversos i versàtils, del més variat perfil, per cobrir necessitats de la família socialista o fer favors. El PSOE prové d’una cultura molt solidària en aquest punt. A diferència de la família comunista, mai deixen abandonats als seus, al menys en una primera instància. Doncs bé, la brama, que poques vegades s’equivoca, afirmava a qui volia escoltar en els Nadals del 2011, que no hi havia prou diners per mantenir els mitjans de comunicació propis i els nous assessors contractats o en tràmit, de l’exili municipalista. I que el primer era un compromís amb ells mateixos i el segon, un compromís amb la jerarquia.
Efectivament, la ràdio i la televisió de l’Hospitalet eren, sobretot, un compromís amb ells mateixos, no pas amb la ciutadania. L’Ajuntament, des que el finat Pedra va parir el Patronat de Comunicació i tot el que penjava d’ell i encara fins avui mateix, sempre ha considerat els mitjans de comunicació municipals —més enllà dels seus professionals que s’han caracteritzat per la feina ben feta en general— l’extensió de la seva propaganda, una eina de divulgació, un aparell de prestigi instrumental. No un servei públic. Per això, el compromís de la seva pervivència era totalment intern i la decisió de tancar tenia el mateix sentit que la decisió d’obrir: un criteri instrumental. Els va semblar que els aniria bé tenir una ràdio i una televisió pròpies en un moment determinat, sense encomanar-se ni a Déu ni al diable, i van considerar que podien prescindir d’ambdues en un altre moment. El que pensés la ciutadania, el que pensa la ciutadania, serveix només quan ha de dipositar el vot. Desprès no hi compta.
Això no és exclusiu de l’Hospitalet, naturalment. És la manera d’actuar que tenen tots els poders estructurats en aquest simulacre de democràcia que patim des del 77. Una cosa que hauria de canviar, clar, però que sembla que encara va per llarg.
Recuperar la ràdio de servei públic
Ara l’oposició voldria obrir la ràdio. I segurament també la televisió. Més enllà que ràdio, televisió, diari, digital i xarxes socials requereixen avui una reflexió global que segur que no s’ha fet. Una reflexió, que comporta aspectes tècnics i professionals, de costos i beneficis, però també sobre objectius i participació. L’aspecte clau, ara com abans però, és el seu control social, d’on dimana òbviament la seva credibilitat, que és, per essència, el bé més preuat dels mitjans d’informació. Només hi ha dos tipus de mitjans de comunicació, sigui el que sigui el seu suport tècnic: els públics i els privats. Tots dos poden ser creïbles o in-creïbles però la diferència és fonamental: en el cas dels privats si no són creïbles decauen irremissiblement i només es mantenen pel suport financer dels poders establerts —que encara els fa menys creïbles, excepte pels acòlits—, però si són públics han de ser necessàriament creïbles perquè si no ho són, són simplement propaganda.
O sigui: està bé pensar en obrir la ràdio. Però és imprescindible pensar en els mitjans públics com a servei. I per tant, com a eines d’informació i participació, amb estricte control democràtic i amb un finançament públic blindat i suficient.
I amb un criteri realista. Obrir per obrir és una entelèquia. Jo no tinc cap dubte que calen mitjans de comunicació municipals i quants més millor. Però ben dimensionats. Encara recordo la ràdio de l’Enric Conde dels anys vuitanta —on jo havia treballat de redactor— que estava present a les rodes de premsa de la Moncloa com si Ràdio L’Hospitalet fos la Cadena SER. Allò responia a la megalomania de Pedra i uns quants més i resultava, naturalment, patètic. I ruïnós. I gratuït.
Cap ràdio, televisió, canal digital, diari imprès, públics, són una ruïna si responen al model. Bàsicament perquè cap servei públic és una despesa sinó una inversió i les inversions mai són ruïnoses si responen a les necessitats socials. Però a banda que no són una ruïna, poden ser econòmicament suportables. Es tracta de respondre reflexivament a l’anàlisi de les necessitats i a la gestió dels recursos. III