El videoclip d’una de les seves cançons més conegudes, ‘Blau, net i clar’, és un bon reflex del què és aquesta banda santboiana, ‘Trau’, o, com a mínim, del que busca. No hi ha límits en la recerca de la creativitat que esdevé extrema i infinita, amb tocs psicodèlics i, en qualsevol cas, sempre “sense censura”, com la creativitat d’un nen o nena que correteja davant dels gegants de la Festa Major de Sant Boi pensant-se que és perseguit (Somnis de Festa Major): “Arriba un punt a la vida que has de fer el que et vingui de gust. Et sortirà més arriscat o més comercial, però t’aniràs tranquil a dormir. Quan es va crear ‘Trau’, la base era que no ens poséssim censura a nosaltres mateixos com a creadors i, per tant, fotem les animalades que vinguin de gust”, explica Xavier Artigas, teclat i veu de la banda, que afegeix: “La infància té un punt de psicodèlic, perquè t’imagines certes coses que són prismes diferents, sense límits; i això està molt bé”, riu Artigas com un dels principals compositors de Trau.
I, de moment, aquesta llibertat creativa l’està rebent molt bé la crítica catalana. En poc més d’un any –tot i fundar-se formalment l’any 2013-, ‘Trau’ ha estat reconeguda amb el Premi Sona9 2014, així com a grup revelació als Premis Enderrock 2015, un dels més destacats del panorama català. Els dos certàmens ha permès a la banda fer un salta qualitatiu dins del mercat musical, però també quantitatiu. No paren, assegura Artigas, que ha vist com han passat de fer alguna cosa mensual a tenir actes i concerts cada setmana, gràcies al seu disc ‘Déu vos guard’, el primer gran treball de la banda després de la maqueta.
Valor afegit
Un salt, dèiem, que els apropa a la primera línia d’un sector molt complicat: “Amb aquests premis hem fet un salt en el camí que t’ajuden a tirar endavant. A la música no hi ha classe mitjana. Estan els grups grans o els petits i això fa que moltes vegades moltes bandes desapareguin”. I és que, efectivament, per sobreviure en el mercat musical cal estar una mica boig, com reconeix Artigas: “El sector està fatal. Per presentar-se necessites un disc, tot i que no es venguin, i els estudis poden costar entre 4.000 i 5.000 euros per fer una cosa maca, que poden ser més cars. Després, si vols tocar has de llogar la sala; has de pagar per tocar i guanyes, diguem-ne, el caché”.
Aportar un valor afegit, doncs, no és ja una opció sinó que és ja una necessitat imprescindible. ‘Trau’, format pel Pau Torrens (veu principal i bateria), Xavier Artigas (veu i teclats), Jordi Bastida (guitarra i cors) i Núria Botia (baix i cors), ho aconsegueix, primer, pel seu directe –“de vegades et trobes discs que hi ha gravades vuit guitarres i només hi ha un guitarrista; això és el que intentem evitar”- i, després, trencant amb estructures habituals per donar, per posar algun exemple, la veu principal al bateria. De fet, la melodia és l’element primordial de les cançons –prova d’això és que els quatre membres aporten veu-, a partir de la qual es construeix musicalment. Es recupera, així, la importància que la lletra acostumava a tenir a als anys ’60, de referència per ‘Trau’, amb una premissa clara: “la nostra màxima és fer cançons que no passin de moda”.
D’aquesta manera, ‘Trau’ ofereix un estil pop-rock clàssic que beu dels ‘Beatles’, per posar un referent internacional, i d’una infinitat d’artistes com Pau Riba, Adrià Puntí, Quimi Portet o Jaume Sisa, per posar uns exemples. Una barreja que, de moment, sembla que funciona i que ha conduït la furgoneta i les seves cançons –sovint amb temàtiques quotidianes i vinculades a la ciutat de Sant Boi- per tot el territori català. “Som uns malalts de la música”. III