Francesc Castellana (Molins de Rei, 1957) va ser secretari general de Comissions Obreres del Baix Llobregat entre 1983 i 1989, quan el sindicalisme encara exercia una certa influència a la societat i la comarca conservava part d’una consciència que sembla haver-se esvaït amb la progressiva desaparició del teixit industrial. Va ser un dels grans líders amb més carisma que va tenir la organització, com abans ho havia estat el Carles Navales, l’Emilio Garcia o el Pepe Botella.
Les desavinences internes a CC.OO, com no podia ser d’una altra manera tractant-se del Baix Llobregat, van portar Castellana a deixar el sindicat al 1991 i des de llavors ha ocupat diferents responsabilitats a tots els nivells de l’administració.
“Ara sóc consultor free Lance en una empresa en la que participo i em dedico a fer estudis de plans estratègics, de polítiques de disseny i estructures d’ocupació i polítiques socials”, explica Castellana, que accepta de bon grat la proposta de EL LLOBREGAT de conversar sobre el present i futur del sindicalisme, el paper que pot jugar en una societat cada vegada més desencisada i en els reptes que té plantejats la comarca.
“Els sindicats són instruments dels treballadors, com ho van ser a l’antifranquisme en funció del conflicte social, la capacitat de mobilització, el grau de consciència dels treballadors i la capacitat de reivindicar”, explica Castellana. A l’inici de la transició política el Baix Llobregat era una de les comarques més conscienciades d’Espanya i això explica que Comissions Obreres tingués a la comarca un dels índex d’afiliació més elevats.
Ara els temps són uns altres. Els afiliats a partits polítics i sindicats han disminuït de manera espectacular i les organitzacions sindicals semblen desaparegudes. Al marge de les vagues generals que obligades que convoquen a cada govern de torn, els sindicats estan absents de l’escena social i especialment mediàtica, més enllà de les obligades manifestacions del Primer de Maig.
Castellana es revela contra aquesta percepció. “En democràcia el sindicalisme por tenir temptacions de ser absorbit per pautes i formes que no són pròpies dels treballadors. Però penso que ha de recuperar el paper que li és propi. No hi ha sindicat sense conflicte, sense negociació ni sense acord. És l’última trinxera de la gent que ho passa malament”.
Falta cohesió social
Més enllà de les bones paraules, la clau de volta, admet el Cesc, que és com tothom el coneix, és com passar del discurs a l’acció. “Segurament s’ha de replantejar la funció dels sindicats, però el problema és que la societat no es reconeix en ella mateixa. La pèrdua de força dels sindicats ha suposat que tinguem aquesta situació desigualtat social, falta de cohesió, que els fills dels treballadors accedeixin en pitjors condicions a la universitat”.
“Ara al sindicat li falta la força per poder afrontar els reptes com ho vam fer quan érem més forts”, admet sense embuts. “En els últims 30 anys hem viscut en un període de creixement econòmic que no podíem preveure. Hem viscut en una bombolla, però dintre érem tots. Ara ha esclatat la bombolla i alguns han caigut a terra, altres al primer pis i molt pocs s’han quedat a l’àtic”, explica de manera molt il·lustrativa.
Treballador als 16 anys
La vida laboral de Castellana va començar als 16 anys i a l’institut ja es va involucrar als moviments contra la selectivitat a Molins de Rei. Al poc temps va entrar a miliar a Comissions Obreres i quan va tornar del servei militar va recuperar l’activitat sindical i va acabar dirigent la unió local del seu poble, on la seva família ha deixat una enorme petjada. En Cesc és germà de l’Antònia Castellana, la primera alcaldessa democràtica que va tenir la població, quan el PSUC encara era el PSUC i que segurament mereix també un capítol en aquesta secció de la revista.
Desprès de treballar nou anys als laboratori UCB Pevya SA Castella va entrar a l’estructura del sindicat i a partir dels 25 anys va ocupar diferents responsabilitats a la Unió comarcal del Baix Llobregat, on CC.OO era quasi hegemònica. De 1983 a 1989 va ser secretari general de la comarca i al 1991 va abandonar el sindicat per discrepàncies amb el secretari general de Catalunya, Josep Lluís López Bulla, “amb el seu pansindicalisme i la política de serveis del sindicat. Jo estava més per un sistema cooperatiu i ells, per un sistema integrat”.
Acabada la militància, Castellana ocupà diferents responsabilitats en polítiques d’ocupació en diferents administracions: a Molins de Rei, el consell comarcal o com a diputat de promoció econòmica de la Diputació de Barcelona, de 1999 a 2003. L’arribada dels socialistes al Govern de la Generalitat amb Pasqual Maragall va suposar que Josep Maria Rañé, l’exsecretari general de la UGT del Baix Llobregat, fos nomenat conseller de Treball.
Castellana mantenia amb ell una llarga relació fruit de molts anys d’unitat d’acció a la comarca entre les dues forces sindicals i això explica que el nomenés director del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) de 2003 al 2006. Anys més tard va anar al ministeri de Treball com a coordinador general de la Fundación Tripartita para la Formación en el Empleo, que s’encarrega d’administrar els fons de formació, quan el titular de la cartera era Valeriano Gómez en la darrera època de José Luis Rodríguez Zapatero.
L’activitat industrial del Baix Llobregat no té res a veure amb la de fa tres dècades, però la desaparició de les fàbriques no comporta només un canvi urbanístic. “Avui vas per Cornellà i no passa com quan jo era jove, que tothom anava amb la granota. Ara tothom vesteix igual i no saps qui és un treballador de la Siemens o de l’Ajuntament. La consciència de pertinença a un mateix col·lectiu feia les coses més fàcils en un moment determinat”, explica en Cesc.
Al marge de la roba, les reivindicacions són les mateixes. “Les persones demanen ara, com llavors, una vida més digna i una recerca per promocionar-se, que funcioni l’ascensor social, que avui està en risc. Vagi amb granota o corbata, la “proletarizatzació” de la classe mitja és evident. Una altra cosa és el tema de la “tercialització” de la producció. Les màquines i l’energia fan moltes coses que abans feien el músculs de les persones. Avui es demana més intel·ligència, més coneixement”.
Baix: porta d’entrada
En aquesta tessitura, Castellana té clar quins són els reptes del sindicalisme que té plantejats el sindicalisme al Baix Llobregat. “Reconèixer el canvi de pell, la seva realitat, que és molt diversa entre les persones que pateixen la desigualtat. El sindicalisme ha de representar els fixes, els ocupats, els temporals, els treballadors de l’aeroport, que és l’empresa més gran del Baix Llobregat, i els de la Seat, que ja no és tan gran. Com els de les administracions públiques, com els de les empreses de serveis. El sindicalisme ha de reivindicar territori, condicions de vida i un projecte social i just.
Gairebé quatre dècades de democràcia en una comarca tan activa política i sindicalment van convertir el Baix Llobregat en una escola de formació, en una pedrera enorme de quadres. “Va ser un model de combinació de resistència i reivindicació amb conquestes. El Baix Llobregat era el pati del darrera de Barcelona, avui és la porta d’entrada. El Baix Llobregat ha resistit a tenir un paper subsidiari, com podia ser el de les banlieu de França, per ser una entitat en peu d’igualtat en el conjunt de la regió metropolitana”, explica Castellana.
“I això ho ha fet la comarca amb generositat i reivindicació social i política. A partir d’aquí van sorgir moltes persones que no coneixem que estan dirigint empreses, moltes que han jugat papers a les institucions i moltes que han construït una dignitat social increïble als barris”. III