Em va alegrar que em convidés i que algú hagués tingut la idea de fer un acte de reconeixement quan encara l’homenatjat està en plena forma per fer altres coses que les que venia fent de manera habitual des dels anys 80. I em va alegrar, sobretot perquè jo, que he estat compartint molts actes amb Jaume Bosch —com a públic anònim en la majoria d’oportunitats—, i som d’aquells que ens coneixem de vista des de fa anys, mai havia tingut l’oportunitat de creuar dues paraules amb ell. Divendres en vaig creuar una: li vaig dir Felicitats i ell em va retornar una altra: Gràcies. Probablement per això vaig assistir. perquè tindria l’oportunitat de dir-li alguna cosa, ara que passarà a ser una persona més aviat normal, sense càrrecs de representació i sense més ornaments que els individuals.
Ningú parla malament de Jaume Bosch
Vaig assistir també per una altra raó. Perquè amb ell no havia parlat mai però sobre ell sí. Moltes vegades. Amb gent que li és amiga i que se l’estima. Mira que hem arribat a parlar de gent; doncs no he trobat ningú que parli malament de Jaume Bosch. Jo no tinc motius, ja dic, ni per l’elogi ni per la crítica però l’altre dia vaig poder constatar que algun valor ha de tenir el personatge per omplir com ho va fer la sala del Centre Parroquial de Sant Feliu. Entre els que estaven va tenir un paper protagonista Joan Saura, amb qui jo m’he passat centenars d’hores de reunions colze a colze, quan ell era una jove promesa i jo un jove carregat de somnis. Va dir una cosa excepcional citant una sentència d’algú que ara no recordo. Que un dels factors importants de la vida és la quantitat —i jo afegeixo: la qualitat— d’amics que vas aplegant. Ho deia pel Jaume Bosch mirant la sala des de l’escenari. I jo vaig pensar que si la sentència podia servir també per a ell, alguna cosa tenia de precària perquè segurament ha aplegat molts amics en la seva vida però també n’ha perdut uns quants.
No fa gaire, en aquestes mateixes pàgines, explicava l’abandonament que les organitzacions comunistes clàssiques exerceixen sobre la seva militància més valuosa i posava el contrapunt de l’Hospitalet on una colla de vells militants comunistes de la Transició van establir llaços fraternals més enllà de les conjuntures polítiques. A Sant Feliu també vaig veure l’altre dia una mica d’això. Però no us quedi cap dubte: on hi ha una cosa hi ha la contrària. On hi ha estimació també hi ha menyspreu, i en abundància. I entre els que han defensat les mateixes idees, i s’han batut pels mateixos ideals també hi ha incomprensions, afronts inexplicables. Jo en podria explicar uns quants... però com que em resulten inexplicables no els esmentaré.
Sóc un personatge una mica eixut en les distàncies llargues, fet que els resulta una mica insondable als que em coneixen de prop. Si no em saluden no sé saludar, sobretot quan els que em podrien saludar són allò que se’n diu gent important. Doncs alguna d’aquesta gent que havia estat important i que em moltes ocasions feia com si no hi fos, em va saludar l’altra dia. I vaig pensar que ens estem fent vells, època de recuperar velles coneixences i que ja no som potencialment bel·ligerants, temps que permet reconciliar-se. Com amb el Jaume Bosch, la condició sembla ser haver fet un pas al costat. Ara tots som en la mateixa dimensió i ja podríem, fins i tot, ser amics.
“Sóc al mateix lloc on era”
D’entre les coses que es van dir del Jaume Bosch, aquesta senzillesa emocional que el caracteritza resulta paradigmàtica. Hi havia gent d’arreu: del seu poble, però també del País Valencià i de les Illes on va crear tantes complicitats. I de l’organització on va créixer i on es va forjar, defensant un comunisme democràtic i tots els processos d’unitat possibles, minuts després de les trencadisses fratricides a les que tothom hi va col·laborar amb entusiasme: també ell. Tot en funció de la maleïda coherència: “Jo sóc al mateix lloc on era, mentre que molts que deien que acabaria als socialistes s’hi van apuntar als quatre dies”, va afirmar. Correcte. Altres van baixar a la barricada i van fer el que van poder, sense honors, sense càrrecs —mai van tenir càrrecs i mai tindran honors— i també s’han mantingut al mateix lloc on eren. També d’aquests n’hi ha uns quants.
I l’altre dia van estar a Sant Feliu donant testimoniatge de com ha passat el temps i de quins pòsits s’acumulen al fons de les diverses experiències de cadascú. Hi ha dues maneres de no ser feliços: recordar els dolors que has provocat i recordar els dolors que has sofert. I dues maneres complementàries de ser feliços: explicar els dolors provocats i entendre els dolors soferts. No hi ha res pitjor que deixar les coses inacabades, mal tancades, en fermentació permanent. Per això va ser tant important l’acte de l’altre dia: perquè representava una manera col·lectiva d’entendre el que ens ha passat i de posar punt i final a la incongruència. Vam fer el que vam poder i cal agrair-nos l’esforç compartit, malgrat que estem novament en el punt de partida, bastant més vells, amb les mateixes ferides de l’ànima però reclamant l’eterna i inabastable felicitat per tothom.
Arribats en aquest punt encara hi ha bastant de futur per endavant. Encara hi ha moltes coses a fer que, uns quants, poden fer plegats. Cal, no obstant, entendre els dolors soferts però per això cal explicar els dolors provocats. Segurament tot pot justificar-se... però cal justificar-ho. III