En el marc de la reformulació del Departament de Presidència, Carles Puigdemont ha designat al també periodista Miguel Àngel Escobar con a delegat territorial del Govern a Barcelona. Així, l’espluguenc -exregidor i tinent d’alcalde del PSC a la seva ciutat natal i figura reconeguda del sindicat UGT- es converteix en l’encarregat de representar l’executiu al nostre territori.
Escobar pren possessió després de presentar-se com a cap de llista de Democràcia i Llibertat al Senat i no ser escollit a les darreres eleccions generals. Conegut, en tot cas, el seu contacte amb l’independentisme, Escobar representa la facció més moderada del sobiranisme i, de fet, es pot considerar com una peça rellevant d’aquesta sociovergència que no té partit, però que existeix i que, segur, ajudarà a apropar posicions en comissions com la nova que es crearà entre la Generalitat i l’Ajuntament de L’Hospitalet, i que ell liderarà per part de l’executiu català: “Aquest espai existeix. Aquesta mena de dualitat no té una forma definida, no hi ha cap partit que la representi, però existeix. Hi ha diferents partits que poden aspirar a representar-la i CDC té molt a dir; però no ho interpreto com un espai ideològic, sinó d’actituds. És un espai que posa l’accent en la qualitat, en fer-ho bé, que no pas en fer-ho ràpid”, explica Escobar a El Llobregat, coneixedor de la seva trajectòria política.
“La societat canvia i les persones canviem. Assumeixo contradiccions. Les tenia quan estava al PSC, les tinc ara com a independent a l’òrbita de CDC i s’ha de viure amb aquestes contradiccions, perquè si busques refugi en ideologies molt pures al final és estèril, no canvia res i la realitat és contradictòria i complexa i, per tant, s’ha d’abordar amb complexitat i no amb consignes o anàlisis que et satisfacin a tu. La realitat no busca satisfer a ningú”.
Pel dret a decidir
En aquest sentit, la clau “determinant” del seu canvi de color polític rau en la renúncia per part del PSC del dret a decidir: “És un temps llarg i dura tot el temps que portem de procés en el qual el partit que he militat tota la vida fa un pas enrere en el dret a decidir. Per mi, és un pas enrere important d’on està el 80% de la ciutadania que vol decidir i, per tant, la majoria d’aquest país. Després d’un procés dur com el de l’Estatut, em dono compte que he de trencar amb aquest vincle. Començo, doncs, un procés d’immersió en el sobiranisme –que no era el meu món, jo venia d’altres territoris-, però començo a conèixer gent, famílies, em vinculo activament amb l’ANC, Súmate i hi ha un moment que faig el que sempre he fet: com em considero una persona moderada, he arribat a la conclusió que l’espai polític on més m’identifico és la banda moderada del sobiranisme, que és Convergència Democràtica de Catalunya.
Conflueixo amb ells des de la lògica que aquest procés no es farà des de la radicalitat, sinó des de la confluència, la unitat, la centralitat i la transversalitat. Això em va estar amb una gent que el que proposa, al final, és un pacte amb l’Estat, que és el que realment fa por a l’Estat, perquè relacionen pacte amb derrota, amb cessió”. III