La primera, el resultat de la patrimonialització del poder. La segona, la desídia davant l’absència de controls administratius efectius.
L’informe de la Sindicatura de Comptes es basa en la fiscalització de 33 expedients dels gairebé 220 que l’Ajuntament va adjudicar l’any 2013 per un import de gairebé 40 milions d’euros. D’aquests contractes, 91 van ser no menors (8 d’obra, un de gestió de serveis públics, 32 de subministraments i 50 de serveis) i la resta menors, i tots ells repartits entre contractes oberts (31) i negociats. És a dir, entre contractes amb lliure concurrència i contractes on l’adjudicatari negocia amb el client les condicions. Tots dos són legals, òbviament, però això no vol dir que tot el que és legal sigui immaculat. I en casos on l’exercici del poder es converteix en una rutina que ja dura el mateix que va durar el franquisme, qualsevol lleugeresa apunta directament a l’abús. Comparar temps no inclou comparar mecanismes. 36 anys de franquisme no tenen res a veure amb 36 anys d’exercici democràtic municipal, però 36 anys d’exercici democràtic municipal en les mateixes mans i amb els mateixos controls, convida a considerar el pressupost de tots com la caixa de cabdals pròpia, els decrets d’alcaldia com el dit executor i els acords de plens com el codi militar.
L’informe de la Sindicatura, degudament al·legat pels serveis jurídics municipals, troba múltiples deficiències en la gestió de la contractació. No entra, naturalment, en el judici de valor i menys encara en la personalitat jurídica o personal dels contractats que és on podríem descobrir favors amagats. A mi, dels 31 folis llegits, en va quedar la sensació que hi ha un problema d’inèrcies més que no pas un indici de delicte. Però això ja és significatiu, perquè no hi ha cosa pitjor que les inèrcies sense control i la Sindicatura no ho controla tot. A l’atzar, va controlar en aquest exercici només un 15% dels contractes. Vol dir que ningú controla el 85% dels contractes restants de cada any. I en 36 anys, ja us podeu imaginar...
El que ha controlat la Sindicatura només són els contractes administratius. No controla els laborals. Ningú controla específicament els laborals perquè se suposa que la Seguretat Social, i Hisenda pel que fa a la renda, ja ho tenen tot controlat en l’aspecte legal. I, les taules de contractació, on els comitès d’empresa tindrien coses a dir al respecte, ja garanteixen l’exercici igualitari del mercat del treball, és a dir, la igualtat d’oportunitats pel que fa a la incorporació de treballadors. Però les coses són molt més complicades i, de fet, si en la contractació administrativa es produeixen llacunes, arbitrarietats i descontrols, pel que fa a la contractació laboral, els ajuntaments són un bosc laberíntic i els ajuntaments que mantenen el poder durant dècades, una autèntica selva inexpugnable.
Màquina clientelar
El reportatge de Crític posava un dels accents en aquesta qüestió: la reiterada promiscuïtat entre familiars treballadors i polítics en exercici, o mandataris del partit. Però això no és nou. Els que coneixem la realitat hospitalenca des del principi, podem afirmar que l’Ajuntament de l’Hospitalet és la menjadora socialista des dels temps de Raventós i Obiols i fins ara mateix. Amb l’agravant que quan el PSC disposava de l’Àrea Metropolitana, dels principals ajuntaments de la conurbació i per tant els consells comarcals del Baix Llobregat i del Barcelonès, més la Diputació, hi havia molt de lloc de treball a repartir. Ara, l’Ajuntament de l’Hospitalet és el cementiri dels elefants, l’última estació abans de jubilar-se, un dels pocs amb recursos suficients per mantenir la menjadora. Una plantilla de 1900 treballadors dona per a molt. Una plantilla de 1900 treballadors és incontrolable. Tant, que ningú controla qui treballa i qui no i qui, sense treballar, fa mesos que cobra...
No és només que les parelles de dos tinents d’alcalde tinguin pes en l’estructura laboral de l’Ajuntament i que la secretària del segon tinent d’alcalde sigui la dona d’un militant important, o que el cunyat d’un tinent d’alcalde estigui a punt de ser regidor substitut o que la dona i la cunyada d’un diputat també tinguin feina a l’Ajuntament en llocs ben remunerats, o que diferents assessors siguin parelles o ex-parelles de regidores o hagin estat regidors no fa gaire. És que algú que després va ser alcalde al Baix Llobregat havia estat abans assessor d’alcaldia a l’Hospitalet o que la dona d’algun alcalde del Baix Llobregat treballava no fa gaire com a directora de Comunicació, o que algú s’ha passat la vida en cotxe oficial bé com a director general, bé com a màxim responsable d’alguna institució cultural, bé com a tinent d’alcalde o assessor o el que sigui, en aquest mateix municipi... i no acabaríem.
L’Ajuntament de L’Hospitalet és, també, la més engreixada màquina clientelar, dissenyada en els temps de Germà Pedra i perfeccionada any rere any. L’Ajuntament es gasta més de 4 milions d’euros en subvencionar la societat civil, a través de més de 400 entitats, algunes de les quals no existirien de no ser per la subvenció. Els recursos flueixen en funció de la simpatia. Els antipàtics —pocs i molt en l’anonimat— sempre van curts, encara que tinguin més activitat que els altres. Això s’ha notat també en el suport rebut per aconseguir seus. Les entitats nascudes directament sota l’influx socialista tenen els millors locals. La resta s’han hagut de buscar la vida o ubicar-se en espais reduïts, sense condicions, etc.
Alimentar la menjadora
I pocs són els que denuncien en veu alta. El mateix reportatge de Crític inclou una pila de testimonis anònims, fins i tot de gent que ha governat i que no gosa donar la cara. Tampoc no és nou. L’Ajuntament de l’Hospitalet ha estat històricament inflexible en el càstig. Deportant treballadors incòmodes a llocs sense correspondència amb la seva capacitat professional o el seu sou o, fins i tot, abandonant-los en despatxos sense cap feina. I també vetant la potencial incorporació laboral d’aspirants amb estratègies diverses, com processos de selecció infamants, puntuacions arbitràries, etc.
Quan van tancar la ràdio i la televisió públiques, van córrer rumors que els diners que s’estalviaven eren absolutament necessaris per mantenir la menjadora. Acabaven de produir-se les eleccions de maig del 2011 i el PSC havia rebut els primers cops sonats als Ajuntaments. Molts compromisos de llocs de treball van passar per les mans dels que encara es mantenien, i l’Hospitalet va ser un puntal en aquest sentit. Els mitjans de comunicació es van tancar, però l’Ajuntament va ampliar la plantilla amb gent en comissió de serveis i provinent d’altres municipis... Apunten nous temps. La gent comença a ser sensible a les males pràctiques. Tot el que s’ha fet no hagués estat igual si no ens haguéssim resignat. Amb el vot, els deleguem el poder, però durant massa temps s’han cregut que els hi ho donàvem. I s’han cregut que tenir poder vol dir exercir-lo sense límits. Com si tot fos seu, quan en realitat tot és nostre. III