Volen saber què seran de grans; i és que, si ens permeten la cacofonia, Barcelona abraça i abrasa; que no és el mateix.
En aquest sentit, reclamem que els partits es mullin definitivament amb un relat clar i mantingut en front el nostre territori. S’ha perdut tot relat comarcal per la seva part i, en tot cas, només el recuperen durant les dues setmanes de campanya electoral: a Eurovegas van respondre tard i tímidament; a la llei catalana de reforma de l’administració local (on s’incloïa la desaparició de l’actual comarca) només es va manifestar amb claredat el Centre d’Estudis, que es va presentar al Parlament amb la seva ferma oposició; o, més en l’actualitat, podem parlar de la defensa de Can Trabal a L’Hospitalet o la remodelació del PDU. Col·lectius de la societat civil del territori, en general, i els estudiosos, en particular, són els únics que estan defensant activament el Baix Llobregat. No els partits.
La situació econòmica del Consell Comarcal front la de l’Àrea Metropolitana ja evidencia que els partits han escollit i s’han decantat per aquesta segona, en detriment de l’òrgan representatiu estrictament del Baix Llobregat. Així, doncs, la següent qüestió és saber què passarà amb els pobles de la perifèria metropolitana que, com Begues, Cervelló, La Palma, Sant Climent o El Papiol, res tenen a veure amb les grans ciutats que envolten a Barcelona i que apleguen la gran majoria de població del territori. Volen saber si tindran un paper actiu dins de l’àmbit metropolità o si hauran de conformar-se amb el corró de les grans ciutats, que centralitzen els òrgans de poder, ara, juntament a Barcelona.
Els partits s’han de mullar i tirar endavant una nova política veritable de reequilibri territorial. Primer, amb una inversió pressupostària que no tingui només en compte la qüestió poblacional, sinó també la superfície del municipi, així com altres elements com el patrimoni, els seus recursos naturals o la seva biodiversitat, per posar alguns exemples: les administracions supramunicipals -a qui des dels pobles se’ls reconeix el seu suport econòmic- han de donar un pas més endavant amb mesures valentes en aquest sentit, sempre, sabedors de les necessitats i problemàtiques que també afecten a les grans ciutats. No estem bojos. Per acabar, la segona estratègia de reequilibri és compensar la seva condició de pobles amb quotes de decisió més elevades.
En aquest sentit, l’alcaldessa de Barcelona i presidenta de l’AMB, Ada Colau, ha defensat recentment convertir l’administració metropolitana en una mena de federació on el president seria escollit de manera directa pels ciutadans amb eleccions. Dins de totes les propostes de Colau per trencar l’actual ‘status quo’ existent, aquesta podria ser una de les més encertades: tot el que sigui escollit directament per la ciutadania dóna valor i legitimitat, tal i com ja va defensar El Llobregat, mesos enrere en el marc d’un debat territorial organitzat a Sant Vicenç dels Horts per BCN Content Factory.
Seria, de fet, la primera peça del que hauria de ser la tant desitjada Llei Electoral Catalana i que ha de plantejar les bases d’unes noves regles del joc més modernes i democràtiques que les actuals, on el Baix Llobregat podria tenir circumscripció pròpia (en tot cas no seria provincial) i on hi hauria, segurament, llistes obertes. D’aquesta manera, els diputats electes es deurien, veritablement, al seu territori, als seus electors, i no tant al seu partit. Però novament s’hauran de mullar. Sigui com sigui, els pobles petits, en aquest cas, de l’àmbit metropolità han de tenir veu i se l’han de donar els partits. Nosaltres, en aquest número, ja ho hem fet. III