Una consciència del paper subsidiari que s’ha fet jugar a la comarca des dels anys 80 i des de molt abans, amb el parèntesi colossal dels anys 70. Sobretot entre finals dels 60 i finals dels 70 quan “l’estil sindical” del Baix Llobregat i moltes altres lluites socials van posar la comarca de tanta actualitat que fins els ministres del règim ens van prendre en serio. Això no va voler pas dir que deixéssim de ser el pati del darrere. De fet, el Baix Llobregat és el pati del darrere de Barcelona des que hi ha camps, des que hi ha aigua i des que hi ha espai. O sigui, de sempre. Des que els fabricants de Barcelona i altres hisendats van comprar a preu de ganga la terra pobre —i no tant pobre— dels voltants i van convertir els pagesos, primer en rabassaires, després en obrers i finalment en aturats, abans que ens converteixin a tots en autònoms de solemnitat. O des que les autoritats de Barcelona expropiaven a tort i a dret per fer carreteres, autopistes, ferrocarrils, ave’s, polígons industrials, ciutats satèl·lits...
L’altra dia, un opinador habitual que domina totes les ciències deia que a diferència dels rics italians del nord que sempre han subsidiat al sud però han manat a l’Estat, a Catalunya ha passat a l’inrevés: aquí s’ha subsidiat moltíssim però mai s’ha manat gens. La clau és manar, perquè si et sagnen i no manes, és impossible recuperar-se i et converteixes, a poc a poc, en el pati del darrere. És el que ens ha passat al Baix Llobregat. Els d’aquí no tenim història autònoma. No hem fet la nostra història: ens l’han fet. I així ens ha anat.
El Baix a debat
Deia que estem de moda sense que passes ben bé res. A primers de juliol està previst un plenari resum d’una cinquantena de taules rodones i conferències que en aquest mig any del 2016 s’han organitzat a una vintena de municipis de la comarca per preparar el que s’anomena El Baix a Debat, una iniciativa del Centre d’Estudis Comarcals que ha mobilitzat bastant de públic per parlar de moltes coses importants. La més important de totes, però, s’haurà de discutir el 15 de juliol, segurament a la seu del consell comarcal, en una sessió que s’ha anomenat “Plenari del fórum municipalista” i que, si d’alguna cosa hauria de servir, seria per això que té un nom tan horrorós, com brillant és el concepte: empoderar-se. Empoderar-se, diu la Wikipèdia molt encertadament que és “el procés segons el qual s’augmenta la fortalesa espiritual, política, social o econòmica dels individus i les comunitats per impulsar canvis positius de les situacions en què viuen. Generalment implica en el beneficiari, el desenvolupament d’una confiança en les seves pròpies capacitats i accions. Penso que és primordial que tothom parli de les virtualitats del teixit social de la comarca, però em sembla imprescindible que sigui l’acció política la que, d’acord amb la societat civil del Baix Llobregat, passi a l’acció.
Futur pessimista
I si us he de ser franc, sóc bastant pessimista al respecte. Ja s’han organitzat dues sessions d’aquest invent del fòrum municipalista —la darrera, dimecres 8 de juny al matí— i no acabem d’encertar amb l’estratègia. I això que en tots dos fòrums s’ha parlat molt d’estratègia i de lideratge i de capacitat financera i de coordinació d’esforços entre les administracions. Fins i tot el PP, en veu del seu representant en aquestes sessions —per què se’ls nota tant al PP que són del PP?— està d’acord que cal una redefinició de les administracions perquè si alguna cosa sobra en aquest territori és justament això: les administracions. N’hi ha tantes, que els recursos, escassos, es perden en alimentar-les més que no pas en resoldre els problemes col·lectius. El representant de Ciutadans, que en el seu deliri antilocalista i antiterritorial va defensar la Gran Barcelona que ja proclamava Porcioles fa casi un segle, va afirmar —i ningú el va desmentir amb dades— que 6 de cada 10 euros de la Diputació es gasten en la despesa de personal: 4.500 funcionaris que segons el representant d’ICV no seria tolerable que anessin al carrer. I tant que no! Sobretot la mitja dotzena que s’ha guanyat el lloc de treball amb esforç i oposicions. Es van dir algunes coses interessants el darrer dia, però la majoria no superarien el llistó del dejà vu. El representant d’ERC es queixava amargament que l’esquerra anticapitalista hagi fet seva la crítica dels sous dels càrrecs electes, com si els càrrecs electes no tinguessin dret a viure de la seva dedicació a la política.
La seva diatriba em va trepitjar l’ull de poll: prometo dedicar tot un article a reflexionar sobre el sou dels polítics i sobre el dret a viure de la política. Més enllà d’això, qui ho té més clar és el president del Consell Comarcal: un polític a qui li hauria de pronosticar futur, si el futur entre nosaltres respongués a qüestions de mèrit. És l’únic que té discurs, que sap què vol i que podria dibuixar alguna estratègia. El seu problema és que és del PSC, i el PSC té encara bastant poder a l’Àrea metropolitana i a la Diputació, institucions que caldria directament dissoldre per enfortir la única plataforma que sembla respondre a les necessitats descentralitzadores i empoderadores que reclamen els temps presents.
Es van dir coses interessants i entre elles que semblaria que són els mateixos representants dels partits que reclamen definició els que han tingut anys i panys per definir-se. Amb un agreujant, i és que semblaria que són els mateixos partits, però hi ha absències aclaparadores: no estan ni els podemites —stricto sensu— ni la CUP, que segur que hores d’ara representen bastant més que no pas el PP o Convergència, al Baix Llobregat. Però també es van dir altres coses interessants, com ara que la nova definició de l’instrument territorial que caldria impulsar, hauria d’anar íntimament lligat a tres lleis imprescindibles: la de governs locals, l’electoral i la de finançament. Tres lleis sobre les quals ha d’existir consens parlamentari i d’aquí que calgui comptar en el territori amb gent que el Consell Comarcal no va convidar a l’esmentada tertúlia. Les conclusions apuntaven —ja van apuntar durant la primera sessió del fòrum— a no defallir. A reivindicar simplificació o coordinació, que són coses, no solament diferents, sinó antitètiques. El primer que caldria fer és pronunciar-se sobre si volem simplificació o volem coordinació. Si volem coordinació, d’aquí a 25 anys, seguirem demanant coordinació, perquè no hi ha res més incoordinable que les institucions. Si demanem simplificació hem d’estar convençuts, units i juramentats per demanar a l’interior de cada partit les renúncies oportunes. Cadascú les seves.
Som una comarca singular, com diu tothom. Però no hi ha res més perillós que reclamar ser singulars quan ni tan sols hem aconseguit ser iguals a la resta. III