Les causes poden haver estat tantes, que ningú no en té ni idea de quina ha estat la principal. O si hi ha hagut principal.
Múltiples causes
No seré gens original. Jo també crec que les causes del què ha passat han estat múltiples, diverses i fins i tot contradictòries segons els territoris. I, per tant, no hi pot haver una única explicació. No intentaré explicar res, però si constatar algunes evidències des de la nostra realitat més immediata: la comarca i els nostres municipis.
1. Hem respost mimèticament al que han fet la resta de comarques de Barcelona i de Tarragona i amb les matisacions sobiranistes de la resta del territori. A nivell de Catalunya, el nombre de vots de cada candidatura ha estat ara diferent, però el repartiment d’escons ha estat el mateix de fa sis mesos. És veritat que el PP ha guanyat 45.000 vots que són menys de la meitat dels que ha perdut Ciutadans (111.000); que ERC ha guanyat 30.000 que són, també, menys de la meitat dels que ha perdut CDC (83.800) i que, en canvi, el PSC ha perdut 31.000 vots, també menys de la meitat dels que ha perdut En Comú Podem (79.500). Però no és menys cert que el PSC, tot i perdre vots, ha guanyat en percentatge, passant del 15,7% al 16,1% i En Comú Podem ha perdut només unes poques dècimes en relació al desembre (del 24,7% al 24,5%), mentre que Ciutadans ha passat del 13 al 10,9% i CDC del 15,1% al 13,9%. ERC, en canvi, és qui més ha guanyat, en vots i en percentatge: del 16% al 18,2%.
2. Més de 285.000 electors de la comarca, que van participar al desembre, han optat ara per quedar-se a casa, marxar de vacances o emigrar a la cerca de treball, que segur que de tot hi ha hagut. És evident que hi ha hagut votants abstencionistes de totes les forces però els qui més ho han notat a la comarca han estat sens dubte els de En Comú Podem, els de Ciutadans i els de CDC, per aquest ordre, perquè és previsible que una part dels antics votants de Ciutadans hagin optat ara pel PP i una altra part dels de CDC hagin donat el seu suport a ERC. Simplement, els 80.000 votants d’En Comú Podem que ara s’han perdut, previsiblement no han anat enlloc, s’han esvaït a causa de la desmobilització. La mobilització d’aquest vot que ja havia votat als podemites fa sis mesos, hauria incrementat el percentatge per sobre dels dos punts i això hauria mogut les restes de la llei d’Hondt adjudicant probablement algun escó més a Catalunya (tal com assenyalaven les enquestes). O sigui, l’abstenció, si a algú ha perjudicat ha estat a En Comú Podem. Previsiblement, com a la resta del país i de l’Estat.
3. I aquí és on cal aventurar les causes. Si el comportament al Baix Llobregat i a Catalunya s’assembla en aquest punt al de la resta de l’Estat, ja podem descartar-ne una que alguns s’entossudeixen en sustentar: la fallida estratègia de la unitat amb IU. Perquè a Catalunya, la unitat no és cosa d’ara. Ja era un fet el 20-D. O sigui, que no explica la davallada de suport actual ni l’abstencionisme. Si no són causes endògenes, per tant, caldrà posar l’atenció en les exògenes. I d’aquestes n’hi ha hagut de dos tipus: unes encaminades a mobilitzar en contra de la candidatura i unes altres a desmobilitzar als favorables. No sóc el primer que les assenyala: l’amenaça del radicalisme per un costat i el clima de sorpasso que declaraven les enquestes, per l’altra, han fet molt de mal. I també les respostes des de la candidatura podemita a totes dues estratègies, errònies al meu parer. Si resulta que Unidos Podemos ha perdut vots a Astúries, a Càdis o a Màlaga, per posar uns quants exemples de suport a IU el passat desembre, també els ha perdut arreu, amb diferències que alguns volen solemnitzar però que resulten clarament aleatòries.
4. Problemes de comunicació a Unidos Podemos. I no d’ara. Al meu parer, de sempre. Contra el llenguatge de la por, la única resposta és el didactisme de la coherència. Respondre a la por endolcint el missatge, és justificar l’estratègia, no combatre-la. Contra la victòria cantada que sempre desmobilitza, cal oposar la desconfiança vigilant i la crida a la participació. Si la dirigència confia, la militància i sobretot l’electorat, sestegen. No es van despertar les recances i no es van disparar les precaucions. No es va tensionar. Es va optar per justament el contrari: calmar els ànims. Jo diria que per novatisme, una cosa que superen extensament els partits de sempre. Malgrat tot, només el PP ha mogut els seus. I amb tot això a favor i la resta fluixos en el combat, només ha guanyat 14 escons. Segurament no hem perdut el futur...
5. No hi ha un sol municipi de la comarca on la suma de vots de Ciutadans i PP, al 2015 i ara, s’hagi mantingut. Arreu hi ha menys suport real, encara que en percentatge les xifres —en general— s’igualin o s’apugin. El mateix passa entre ERC i CDC. Gairebé enlloc se supera la suma dels vots que ja tenien fa sis mesos, tot i que es puguin incrementar en alguns municipis lleugerament els percentatges. El PSC pràcticament supera en percentatge el resultat del desembre passat a tots els municipis —excepte a Torrelles— però en canvi no guanya cap vot respecte el 20-D tret de a Begues, El Papiol o Santa Coloma —45 vots més entre els tres. O sigui que aquí, en realitat, han passat molt poques coses, més enllà de l’abstenció. Probablement com a la resta de Catalunya i a la resta de l’Estat.
Així les coses, és ingovernable un país amb tres potes i una cua, on cada pota avança per lliure i la cua només sembla aspirar a entortolligar-les. I amb dos braços que voldrien abandonar el cos, sense unanimitats alhora de llescar els tendons. III