-Les delegacions territorials de la Generalitat no són molt conegudes. Quina és la seva principal funció?
-En el cas de Barcelona, la nostra funció varia, sent la mateixa, perquè residim on les institucions. Assumim altres rols que tenen una dimensió més qualitativa. Hi ha la funció de representació, evidentment, del propi Govern, que ocupa un 15 o 20%; i després, l’altra gran funció és aquest treball de baula que, des de la Delegació, intentem tenir entre la demarcació i el Govern amb la voluntat de crear un clima de col·laboració amb les ciutats i el marc municipal. Això sí que forma part del guió d’aquesta legislatura.
-Parlem de proximitat, doncs.
-Parlem de crear les condicions per acabar amb ‘gap’ [un espai/una distància] emocional entre la part metropolitana i el Govern, un fet històric que no ha estat positiu per Catalunya. Durant molts anys, aquest repartiment de la Plaça Sant Jaume ha derivat en un desencaix perquè a les ciutats metropolitanes no han tingut el Govern com a referència, sinó als seus ajuntament. Hem contribuït al progrés d’aquest espai geogràfic, però potser no ho hem fet coordinadament. Això s’ha d’acabar. El Govern i els ajuntaments hem de remar en la mateixa línia. El Govern té molt clar que les ciutats són estímuls d’oportunitats de progrés. I no hi ha ciutat que no estigui repensant-se i buscant la seva singularitat.
-Un exemple d’aquesta estratègia és la nova Comissió Bilateral amb L’Hospitalet.
-L’Hospitalet és molt més que la segona ciutat de Catalunya. Juga un paper que va molt més enllà de la quantitat d’habitants que té. S’està col·locant a la lliga de les grans ciutats europees. La seva pròpia definició de projectes com el Pla Director Urbanístic lligat al sector biomèdic o el districte cultural va més enllà de la voluntat de prestar un bon servei. Es col·loca en el mapa de Catalunya i es projecta internacionalment. És un motor fonamental, econòmicament parlant, del país. I com és tan important, el Govern es vol posar al mateix costat de la taula que l’Ajuntament perquè L’Hospitalet aconsegueixi les seves oportunitats, que són també oportunitats de país.
-Acaba el president Puigdemont amb la tradició que era mantenir una relació bilateral només amb Barcelona.
-Hi ha molts punts en comú, però sobretot hi ha una voluntat de col·laboració. Hem de garantir al màxim el desenvolupament de les ciutats perquè això és progrés econòmic i benestar social per les ciutats i el conjunt del país. Aquest és, en definitiva, el concepte metropolità: una sèrie de ciutats que, dins del que se semblen, són diferents i poden encaixar per esdevenir un factor d’estímul que ajuda a tot el país. Barcelona és la capital, però hi ha oportunitats a altres ciutats. És difícil trobar una ciutat de més de 15.000 habitants que no estigui treballant en un projecte de singularitat pròpia.
-Han fet front comú contra Foment. Fins a quin punt afecten les mancances en infraestructures?
-El problema de Rodalies a l’àrea metropolitana i a Catalunya és una evidència tan clamorosa de les responsabilitats que no assumeix l’Estat que gairebé no cal ni construir el front comú. Es crea sol davant l’evidència. Compartim sensibilitat, perquè compartim el problema, que perjudica als ciutadans i, en definitiva, que no fa per un país modern. L’Estat no inverteix, no està pendent... No sé si és un càstig, desídia. De fet, el front comú va bé, però a l’Estat no els hi fem canviar d’opinió a efectes pràctics.
-L’altre gran projecte és el PDU, el qual ha generat una forta oposició ciutadana. Com valora la situació?
-Entre el Govern i L’Hospitalet hi ha molta sintonia. I el projecte és tan important estratègicament que tampoc crec que sigui un greu problema incorporar mirades per enriquir el projecte, però en la mesura que es pugui assegurar la seva construcció. Les crítiques que pugui tenir un projecte d’aquesta envergadura s’han de viure des de la màxima normalitat.
-On no hi ha acord és amb l’independentisme. Quin és el seu estat de salut al Baix Llobregat?
-És difícil fer una fotografia fixa del pes real que pugui tenir l’independentisme. El sabrem el dia que votem. El Baix Llobregat i L’Hospitalet serà tan clau que és evident que quan parlem de l’ampliació de la base social de l’independentisme, estem parlant de com fem que aquest procés generi més adhesions i confiança en aquest territori. El procés es pot fer contra l’Estat, però no es pot fer sense l’àrea metropolitana. Sempre he recomanat el mateix: molta paciència i molta empatia. Mirar a la llarga. En sis anys, l’independentisme ha aconseguit ser central. Està per quedar-se. Potser no és majoritari, però s’hi acosta molt. Queden aquells recorreguts que són més feixucs perquè els ciutadans no comparteixen, legítimament, aquest sentiment. I estem aquí.
-Com ho faran?
El procés es pot obrir pas, en termes de confiança, si el Govern de Catalunya recupera visibilitat. I això no es pot fer des d’una lògica evangelitzadora, no es pot fer deixant que s’interpreti que estem en possessió de la veritat. Els ciutadans han de veure un Govern proactiu en la construcció del futur de les ciutats. Si ho aconseguim estarem generant un clima de confiança a persones que ara tenen dubtes.
-Políticament, parlant del món local, a les municipals, CDC va patir una davallada. Com veu el partit?
-El congrés ha permès visualitzar que és un partit que està disposat a exhaurir al màxim el seu propi recorregut per intentar recrear una aliança, un centre ampli, que els enforteixi en un territori que és clau per tenir una majoria social i construir un nou Estat. Convergència ha pagat decisions difícils de govern. Però el que hi ha ara és una enorme oportunitat amb el nou partit. Ens permet construir un nou espai que existeix, que és aquesta moderació de la centralitat política, que va des de la socialdemocràcia fins al liberalisme social, i que busca posar a col·laborar les velles tradicions que representen aquest espai i que fins ara eren antagòniques. De tal manera, que anirem fins a un escenari que es dividirà entre moderats i radicals. Uns moderats que, potser compartim actitud constructiva i de governar per transformar, front un espai radical que busca extrems amb el combat ideològic permanent per la seva raó de ser. Aquest espai, fins fa uns anys, el dibuixaven el PSC a una banda i CDC a l’altra. L’espai existeix i l’aspiració és donar-li forma, però des de la qualitat, integrant i sent conscients que a l’àrea metropolitana hi ha espai per recórrer i gent per incorporar al projecte. Ho volem fer explicant les bondats, però també governant amb proximitat. I en això s’ha portat aquest partit amb una trajectòria difícil darrerament, però que ha tingut la virtut d’obrir-se en canal i prendre decisions complicades tot i el desgast electoral. El projecte nostre ha de ser nacional i integrador.
-Als convergents els hi costa dir-ho, però es tracta de la tradicional sociovergència, no?
-Ara la sociovergència es quedaria curta. El PDC aspira a representar aquest centre ampli que va des dels liberals als socialdemòcrates. En les seves versions moderades. Es basa en un pacte no escrit que és que els liberals han d’entendre que la riquesa s’ha de crear amb drets i els socialdemòcrates han d’entendre que les finances de l’Estat no són infinites. L’Estat, a més d’eficaç, ha de ser eficient. Necessitem que aquestes dues posicions que sempre han estat enfrontades es posin a col·laborar pel progrés del país, perquè és en aquest gran espai que pot discórrer el procés cap a la independència. Si volem construir la independència des de l’esquerra o des de la dreta, no es farà.
-Costarà treure a PDC l’etiqueta de ser la dreta catalana.
-Al final, les descripcions són geogràfiques. Si hi ha una esquerra, hi ha una dreta. I existirà, però els problemes que tenim són tan complexes, que les respostes ‘idiologitzades’ queden curtes. La única solució és col·laborar. Jo prefereixo parlar d’actituds i m’agrada parlar de moderats front el dogma i la actitud radicalitzada d’aquells que pensen que tenen la veritat de tot, però que quan governen veuen que no hi ha varetes màgiques. És, al final, per part nostra, una actitud honesta. Anem a un país de moderats, que pot ser el centre ampli de Convergència, i de radicals, el món de la Colau.
-No veuen, doncs, als ‘Comuns’ com un soci en el procés?
-El fet que Ada Colau vagi a la manifestació, en el fons, no deixa de ser un reconeixement de la centralitat d’aquest independentisme. Perquè hi va haver en aquella manifestació molta gent que va votar a Ada Colau. I això ho sap i necessita cobrir aquest franc. Des d’aquest punt de vista, serem aliats. Però arribarà el mes que s’hauran de prendre mesures. Aleshores es veurà.
-Incloure als ‘Comuns’ i no a la CUP, que estan a anys llum de la liberal Convergència, no és mesurar amb distinta vara?
-Bé, primer, no diria que la política de Convergència és liberal en el seu sentit essencial de la paraula. En tot cas, la CUP parteix d’altra visió. La confrontació de la CUP no és contra les polítiques del sistema, sinó contra el mateix sistema. L’important és novament aquesta centralitat des de la qual es poden construir aliances, encara que siguin tàctiques, per aconseguir un objectiu comú a curt termini. Després ens podem dividir de nou. En aquest sentit, la CUP no té la intensió de trencar l’hegemonia independentista. Podem sí, perquè té una legítima aspiració de transformació d’Espanya i el catalanisme trenca amb aquesta voluntat a l’any 2010 quan rebem la sentencia de l’Estatut.
-Aquesta sentència és fonamental a la seva evolució política. Va començar com a regidor del PSC i sovint diu que és socialdemòcrata. Com ho explica?
-Sí, sí. Sóc socialdemòcrata, de centre-esquerra i he incorporat la part independentista. Aquella sentència va frepar a tothom. Tanca una etapa –la de Catalunya que vol formar part de la solució a Espanya i trobar un encaix- i s’obre una altra: la de la recuperació de la Catalunya-Estat.Si no tenim les eines en les nostres mans, no podrem mai aprofitar realment les nostres oportunitats. L’Estat ens menysprea, ens ataca, no ens estimen. Tenen una necessitat vinculada al finançament, però no es preocupen per coneixe’ns, ni els preocupa el que ens passa. No ho jutjo, ho descric.
-Podria sobtar, també, la seva militància a UGT.
-Josep Maria Álvarez recentment ha dit ‘hem de fer un sindicat on els treballadors del PP se sentin còmodes’. Hi ha treballadors que voten al Partit Popular. El sindicat té una funció que no és política com és un partit. Té una funció representativa i defensora dels drets dels treballadors. Ha de ser transversal com la UGT de Catalunya, on hi ha gent de CDC, del PSC, d’Iniciativa i col·laborant perfectament. I ho dic després de 16 anys al sindicat i nou a la direcció. Mai hi ha hagut un problema a nivell ideològic. Els sindicats han de ser sindicats i els partits, partits. Independents uns dels altres.
-Amb el rerefons de les portes giratòries i Soria, vostè va ser candidat al Senat, no va sortir i de seguida el van escollir Delegat del Govern. Entén que pugui haver gent que critiqui la seva elecció?
-Ho entenc perfectament. Hi ha una mena de posició antipolítica genèrica de vegades amb raó i altres no. Entenc que sense aproximar-te al cas, puguis pensar, mira, aquest el recol·loquen aquí i així, doncs, multiplicar-ho. S’assumeix. Em van proposar per fer aquesta feina i quan me la van explicar, vaig entendre perfectament que era un encaix que tenia sentit. Treballem molt aquesta estratègia metropolitana de reconfiguració i suposo que tinc un perfil metropolità, amb uns orígens i una trajectòria determinada. Vaig pensar que vinculava dos mons que m’interessaven molt com és la construcció del nou Estat i el món municipalista. Vaig ser regidor d’Esplugues i això em va marcar molt.
-S’apropa el juny de 2017 i no sabem què passarà.Hem de tenir por?
- No hi ha motius. Fonamentalment perquè l’independentisme vol aconseguir els objectius per la via pacífica. D’altra banda, estem en un context que no ho permetria. Som part fundadora, pràcticament, de les regles de funcionament d’Europa. No hi caben plantejaments que se surtin de la via democràtica. Econòmicament, després de cinc anys de procés, Catalunya continua concentrant nivells altíssims d’inversió estrangera. Quan una empresa marxa a Madrid, no ho fa pel procés. La base té a veure amb la competència fiscal. Per tant, les inversions no tenen por al procés. I, socialment, som una societat molt cohesionada. La prova és que a Catalunya els espais centrals continuen tenint la mateixa configuració i no emergeixen els partits d’extrema dreta, com a altres països. Hi ha poc espai pel conflicte, com a mínim, de la nostra banda. Però dubto, vaja, crec que és impossible, que l’Estat es plantegi altra cosa que no sigui acceptar el resultat democràtic. La nostra generació no té el virus de la por. III