Una part rellevant de la nostra força com a nació es basa, precisament, en el dinamisme i fluïdesa d’aquesta xarxa de ciutats i pobles. O, dit, en altres paraules, en la superació del dualisme món rural-món urbà Tanmateix, la superació d’aquest dualisme ha estat possible més per l’acció de les persones, les famílies, les empreses o el món associatiu i sindical que per l’acció des del Govern de la Generalitat.
Els darrers governs conservadors han paralitzat la proposta de divisió territorial dels Governs catalanistes i de progrés que tenia com a objectiu convertir els diferents territoris catalans en protagonistes del seu futur.
Han enterrat una proposta que apostava pel reequilibri territorial, per donar valor als diferents territoris i l’han substituïda pel no res.
Aquesta inacció –una retòrica sense fets-, ha agreujat la situació de la Catalunya existent més enllà de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i impedeix als seus pobles i viles sortir de la crisi econòmica amb la mateixa velocitat que la Catalunya més urbana.
La nul·la resposta a la liquidació del teixit industrial en zones com ara les conques del Ter i del Llobregat, que van impulsar la primera industrialització del país, és un dels exemples més flagrants. Podríem afegir més exemples : dèficits en infraestructures estratègiques, absència d’una gestió mediambiental dels residus, problemes de mobilitat i de connexió a Internet, manca de suport real a les activitats econòmiques impulsades per la gent del país...
És urgent començar a treballar, a sumar esforços, per una idea de país que superi definitivament el dualisme Àrea Metropolitana de Barcelona / Resta de Catalunya en la política i les polítiques nacionals.
Necessitem una visió de Catalunya més horitzontal, més transversal, més connectada, perquè aquesta és la realitat del país. I necessitem que aquesta idea es converteixi en polítiques concretes de lideratge dels territoris, d’impuls econòmic, de cohesió social i d’equilibri territorial, amb un paper clau i insubstituïble dels ajuntaments.
Necessitem governs amb voluntat i determinació per exigir retorns econòmics i socials a aquelles multinacionals (infraestructures, telefonia, energia...) que se’n aprofiten del territori i que aquests retorns s’apliquin a les nostres viles i pobles.
Necessitem, en definitiva, una visió i una exercici pràctic més federal a casa nostra.
Per avançar en aquesta direcció, cal que el socialisme català doni un pas endavant, que el faci anar més enllà de la seva implantació metropolitana i torni a ser representatiu del conjunt del país: de tots i cadascun dels seus territoris, de la majoria dels seus homes i dones. A aquestes alçades és més que evident que ningú no ho farà si no ho fa el PSC.
El PSC ha d’aspirar a tornar a representar a tots els i les progressistes catalanes : des de les Terres de l’Ebre fins les Comarques Gironines, des de Barcelona al Pirineu, passant per la Catalunya Central i les Terres del Ponent.
La Catalunya complerta necessita el PSC, i el PSC necessita representar la Catalunya complerta. III