I, d’una tacada, haguéssim pogut, d’entrada, derogar les lleis més reaccionàries de la dreta espanyola (LOMCE, Llei Mordassa i Reforma Laboral), endegar polítiques econòmiques i fiscals de caràcter socialdemòcrata, i negociar l’autorització del referèndum per a que els catalanes i les catalanes poguéssim decidir. En definitiva, tot plegat hagués permès configurar un escenari amb el qual encarar els reptes més urgent de l’Estat espanyol. Qualsevol força política regeneracionista o progressista (i inevitablement les que s’autoanomenen d’esquerres) difícilment podia argumentar-hi res en contra.
Són tan greus els problemes que té l’Estat espanyol (deute superior al bilió d’euros i el possible increment dels tipus d’interès incapacitat per trobar un lloc per a la producció espanyola en la nova divisió mundial del treball i desballestament de l’estat del benestar) que es fa incomprensible que una bona part de l’esquerra espanyola s’hagi abocat als braços del PP i els hagi lliurat banderes, argumentaris i objectius. Una rendició en tota regla de la socialdemocràcia que havia representat el PSOE.
Aquesta traïció només s’explica pel veritable cop d’Estat que els barons socialistes, representats icònicament per Felipe González, absolutament venuts als poders financers. I no és casual que aquests poders financers diguessin prou perquè eren conscients que un govern alternatiu hagués pogut posar sobre la taula investigacions relacionades amb l’alta corrupció. No em refereixo a la corrupció dels majordoms o els masovers (la de la targetes Black i la Gurtel) sinó a la corrupció dels senyors i dels amos: Bankia, rescats d’autopistes radials de Madrid, milers de milions injectats a la banca que no es retornaran, malbaratament de recursos a la SAREB, etc...
Incapacitat per part del l’esquerra espanyola de configurar una alternativa, cert. I incapacitat per part de la dreta espanyola de sortir del guió que sempre ha seguit com a gestors del capital. Amb la qual cosa caldria que ningú no es cregués que la recuperació econòmica per la qual “treballa” el PP condueix a un estat del benestar semblant a l’anterior a la crisi. No, el que hi haurà són grans bosses d’aturats (la Organització Internacional del Treball adjudica a l’Estat espanyol un percentatge d’atur fins a l’any 2026 del 35% per a la franja d’edat 16-30, amb la qual cosa no cal ser gaire espavilat per endevinar què en quedarà del sistema públic de pensions.
Davant d’aquesta nova oportunitat perduda per part de les forces polítiques espanyoles i davant d’aquest cul-de-sac a què han conduït la societat espanyola, encara ens urgeix més, a tots els catalans i catalanes, siguem favorables a la independència o no, decidir què és el que més ens convé.
Decidir-ho el proper mes de setembre arran de la convocatòria que signarà el President Puigdemont de celebració de un referèndum. Tant de bo, el govern espanyol rectifiqui i l’autoritzi. Desgraciadament, hi ha poques possibilitats que ho faci. En tot cas el referèndum es farà igualment mitjançant la llei que aprovarà el Parlament de Catalunya. Els republicans apostem per la creació d’un nou Estat, una República que ens permeti disposar dels nostres recursos econòmics per tal de construir una societat en què tothom tingui garantida una vida digna. En definitiva, disposar de la nostra riquesa per tal de repartir-la millor. Una República, internacionalment solidària i ancorada en els valors de la pau i els Drets Humans. De fet, tothom, pensi com pensi, aspira al mateix: el millor per a nosaltres i per als nostres fills.
Per això, haurem de decidir quin camí seguir. Si una majoria de catalans i catalanes considera que ja estem bé dins de l’Estat espanyol, visca la democràcia! Si una majoria considera que el millor és fer i viure en un nou Estat, també visca la democràcia! En definitiva, el que volem és que guanyi la democràcia. I, encara que a Madrid no ho vulguin, guanyarà! III