I és curiós, perquè tothom hi està d’acord, en que això no pot ser, que és una vergonya, que son assassinats. I tothom demana fer més gran el moviment feminista, que inclogui també gènere masculí per fer més transversals les reivindicacions, i que les batalles guanyades poc a poc fan una societat més justa per tothom.
Tots coincidim a pensar que l’educació en valors dels infants és de vital importancia, i que el paper exemplificador de les famílies és un element clau per tal que demà tinguem adults lliures i respectuosos. I el ventall polític es posa d’acord en que calen més recursos per protegir les víctimes i universalitzar els serveis d’atenció i prevenció. I com oblidar l’impacte dels mitjans de comunicació, que ens imposen una dona jove i bonica, però de mentida, per la que algunes paguem un preu massa alt.
Encara hi ha qui creu que, com que hi ha un consens tan gran en la voluntat d’eliminar les violències, potser ja no son tan necessaries aquestes convocatòries, no? No és la meva intenció dictar sentència sobre la conveniència o no de manifestar-nos els 25 de novembre, però si que voldria acabar amb un toc d’optimisme: cada cop som més. Cada cop som més les persones que reclamem democràcia, humanitat, respecte i llibertat. Cada cop som més les persones que ens atrevim a denunicar pública i oficialment els comportaments que no volem que tinguin cabuda als nostres pobles i ciutats. Cada cop som més les persones que assenyalem amb el dit i foragitem actuacions repudiables. El nostre compromís és que mentre hi hagi una dona vulnerable o vulnerada, hi haurà un moviment social i polític organitzat. Para muestra, un botón: ens trobem el 7 de Novembre a les Marxes Contra la Violència Masclista, i el 25N als carrers i les places. III