La pobresa energètica és aquella situació que impossibilita a la gent a mantenir el seu habitatge amb una temperatura adequada, o a no poder fer front a pagar les factures de llum, gas i aigua. En primer lloc cal tenir present que la pobresa energètica no existeix de forma independent i separada a la pobresa, tot és part del mateix problema. Per tant, de la mateixa forma que la societat mitjanament està sensibilitzada amb la pobresa, també cal aconseguir la mateixa sensibilització vers a la pobresa energètica.
El 10’9% de les llars declaren que no poden mantenir l’habitatge a una temperatura adequada, i un 17% ha de destinar més d’una desena part dels seus ingressos a pagar subministraments d’energia. Per tant, malauradament, no són poques les persones que ho estan patint. No cal oblidar a més, que el poder adquisitiu de les famílies ha minvat fins a nou punts en els darrers cinc anys, i això provoca que destinar recursos familiars a qüestions energètiques sigui cada vegada una càrrega superior per a les famílies. Ara bé, més enllà de la sensibilització ciutadana cal que els poders públics continuem actuant en dos sentits. Per una banda cal continuar intervenint directament a les llars vulnerables. Des de la Diputació de Barcelona durant aquest any hem intervingut en 1600 llars, i també molts Ajuntaments, així com el govern de la Generalitat han intervingut per pal·liar la situació.
Per altra banda cal ser ambiciós i tractar el problema d’arrel i evitar que l’energia no estigui en mans d’unes poques empreses que exerceixen el monopoli. La regulació immediata per evitar aquests “monopolis” energètics és imprescindible i inajornable. Com a societat no ens podem permetre que ens torni a passar una situació com la veïna de Reus que va perdre la vida per un incendi a la seva llar perquè l’havia d’il·luminar amb espelmes. El dia que mirem més pels nostres veïns i menys per si les empreses de l’Ibex35 tenen més o menys ingressos, haurem guanyat molt com a societat. No hi ha progrés que valgui si un dels nostres veïns no té ni el mínim per viure. És trist que en ple segle XXI estiguem parlant en aquests termes, ja que un estat, primer ha de cobrir les necessitats bàsiques dels seus fills per després abordar temes estètics o secundaris. III