Certament, la societat espanyola, que no ha estat capaç d’homologar-se a la resta de societats que també patiren passats feixistes i dictatorials tot reparant les víctimes, arrossega un dèficit democràtic greu. Altres estat sí que ho han fet: de les repúbliques sud-americanes fins a la República de Sudàfrica, bo i passant per l’Estat alemany que, per exemple, ja en temps de Helmut Kolh anul·là les sentències dels tribunals nazis.
L’Estat espanyol representa, però, una anomalia. De fet, constitueix un escenari únic fins a l’extrem que és conegut internacionalment com el “model espanyol d’impunitat”. Una impunitat construïda a partir de la vigència i l’entossudiment per part dels partits polítics que protagonitzaren la Transició de blindar la pre-constitucional Llei d’Amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaren les víctimes. Una llei de punt i final que contradiu la mateixa Constitució espanyola aprovada en 1978, la qual incorpora el sotmetiment de la legislació als principis dels Drets Humans.
I passen els anys i el model espanyol d’impunitat continua consolidant-se a través de la Llei de la Memòria que endegà Rodríguez Zapatero amb el concurs de CiU, IU, ICV i PNB que els republicans no vam avalar. Una llei que no ha permès avançar en res perquè declara que els tribunals franquistes eren legals (només els reconeix la il·legitimitat) i en conseqüència les seves sentències, també. Vet aquí la raó per la qual l’Estat espanyol no anul·là ni anul·larà la sentència de Lluís Companys. Altament, la llei actual no reconeix les víctimes jurídicament, raó per la qual estan absolutament indefenses davant dels tribunals als quals no poden recórrer (per això, s’ha hagut de recórrer a l’administració de justícia argentina). D’igual manera, la llei no obliga a l’administració a reparar els béns confiscats a persones físiques i jurídiques, ni a reparar els captius (treball esclau de desenes de milers de presos) que permeteren grans beneficis econòmics a l’Estat i a empreses que avui dia cotitzen a la borsa. Quina diferencia respecte a les empreses alemanyes que sí que han hagut de reparar milers de presos! Els republicans vam dir que no a la Llei de la Memòria de Rodríguez Zapatero tot i que va ser una de les condicions que li vam posar per donar-li la investidura en 2004. Al capdavall, tot fou un nou engany del PSOE. Malgrat tot, any rere any hem intentat canviar-la. No obstant, no ens n’hem sortit perquè, tot i que comunistes i nacionalistes bascos i catalans han reconegut que la llei que aprovaren no ha servit, PSOE i PP la donen per bona.
I, ara, hi tornarem. Amb tot, les notícies no són bones. Fa pocs dies hem llegit comunicats, tant del PSOE com de Podemos, que situen llurs objectius a aconseguir que el govern doti econòmicament la Llei de la Memòria, de la qual cosa es desprèn que la donen per bona. No, no és això companys de Podemos! No es tracta (permeteu-me l’exemple) de tenir diners per oferir-los a una entitat perquè pugui desenterrar les restes humanes d’una fossa com si es tractés d’un enterrament romà, del que es tracta és que la llei obligui al jutge a presentar-s’hi i a obrir un expedient judicial per saber i investigar a qui corresponen les despulles, del perquè hi són i qui els va matar.
Greu error creure que sense la reparació de les víctimes (les del post-franquisme i els de la Transició) i sense fer prevaler la veritat i la justícia, s’enfortiran els valors democràtics de les noves generacions. Al contrari, cada vegada tendiran més a relativitzar-se en benefici de la banalització de les idees racistes, feixistes, totalitàries... En definitiva, no pot acceptar-se que des del poder es pretengui fer girar el debat al voltant de la memòria perquè el moll de l’os radica en els drets de les víctimes de la vulneració dels Drets Humans. Les d’abans, les d’ara i les que, desgraciadament, vindran. III