Havia comés ja un pecat de vanitat uns anys abans i va resultar tan sobtadament exitós que em pensava que participar en un concurs i guanyar-lo, estava clarament al meu abast. Les casualitats, naturalment, es produeixen molt de tant en tant i no n’hi ha prou a pensar que el que envies al judici d’uns quants entesos presenta una certa qualitat. Calen, a més, moltes altres consideracions que depenen de massa imponderables. I com que alguns no sabem ponderar ni considerar gaire qüestions, i fem coses modestes, els resultats acostumen a ser els que són. Malgrat això, un, que s’entreté amb l’escriptura i hi posa fal·lera en ocasions, s’ha presentat a quatre premis ben diversos, de novel·la, de relat curt, de retrat literari i de teatre i... n’ha perdut la meitat. O sigui, que és un pepa.
La Nit de Santa Llúcia, que no vaig seguir ni en directe ni en diferit, esta feta per tothom però sobretot pels que tenen la il·lusió d’aconseguir un dels premis. La resta van a sopar, a confraternitzar i a aplaudir. I ara, a més, a donar suport a la institució que organitza, que és molt més que una institució com el Barça és molt més que un club. Fer aquesta Nit a l’Hospitalet tenia l’interès afegit d’apropar el món de la literatura catalana a la segona ciutat més poblada de Catalunya, segurament menys procliu al nacionalisme convencional i probablement amb menys premis literaris del país. Gens espectacular si pensem en els seus orígens, perquè caldrà recordar que l’únic premi de la primera convocatòria, el Joanot Martorell, es va adjudicar en català precisament a Josep Pla que mai havia passat per massa nacionalista ni havia rebut un sol premi fins aleshores (i estem parlant de l’any 1951).
Casas, el millor escriptor de L’Hospitalet
Segurament, al llarg del temps, devem ser uns quants els hospitalencs de circumstàncies que ens hem atrevit a enviar un original als diversos premis que s’entreguen durant la Nit però, que jo sàpiga, l’únic hospitalenc que n’ha aconseguit un és Joan Casas, que va guanyar el Víctor Català —ja desaparegut— de l’edició de 1979, amb Pols de terrat (1980). Precisament a ell, al Joan, li va dedicar un Paradigmes, a l’Ateneu de Cultura Popular, l’amic Joan Soto el passat 18 de novembre. Durant més de dues hores, Soto i Casas van fer un exercici de memòria i de reconeixement, d’aquests que només molt de tant en tant la ciutat segrega, una mica d’esma. Aquesta jornada i totes aquelles que s’han organitzat amb l’excusa de la convocatòria de l’Ómnium, que han estat nombroses gràcies a la vocació cívica dels bibliotecaris i gent propera, és el que veritablement deixarà pòsit del sopar del Gornal.
Casas és probablement el millor escriptor hospitalenc de la segona meitat del segle XX —i el que li queda— i un excel·lent traductor, dramaturg i poeta, a més d’un intel·lectual d’alt nivell. Malauradament no és dir gaire, perquè darrere d’ell potser només n’hi ha una dotzena d’individus amb el talent suficient per fer de la literatura una eina al servei de la Cultura amb majúscules. El dia de l’Ateneu, a la segona ciutat de Catalunya, ens vàrem reunir tres dotzenes d’amics que ja coneixíem en molt bona part la seva fecunda vida literària i que n’hem gaudit durant anys de la seva qualitat creativa i de la seva amistat personal. Està bé organitzar a l’Hospitalet convocatòries de país de manera que la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants no sigui només una rèmora per l’equilibri multicultural i per la igualtat d’oportunitats, però encara seria més productiu per la seva gent, valorar el que tenim, difondre’l, donar-lo a conèixer entre les generacions joves, que tampoc no és excessiu. Menys mal que tenim la sort de comptar amb uns quants que, més enllà del seu treball específic, s’esforcen per teixir vincles, per rescatar de l’oblit píndoles de cultura que ajudin la ciutat a créixer en alguna cosa que no sigui ciment i grisor.
Estic content que la Nit de Santa Llúcia d’enguany, a un lloc inhòspit malgrat es digui l’Hospitalet, m’hagi portat al record no només el Joan Casas, sinó també, per posar només un parell d’exemples, el Carles Ferrer, investigador dels mons literaris vinculats a la ciutat o de la Gemma Isern, ànima de l’Hospitalet Escriu, un recull molt generós de lletraferits del poble. Ells són un exemple del veritable caliu literari de la ciutat, si és que n’hi ha. Al marge dels sopars de gala i de la brillantor dels premis.III