Hem viscut, certament un pas enrere enorme en els àmbits econòmic i social. Però no només hem presenciat i patit un desballestament de l’estat del benestar, sinó que també hem vist com s’esberlaven els drets civils i les llibertats dels ciutadans i el compromís del mateix Estat espanyol amb la causa dels drets humans.
Revertir tant com es pugui l’escenari actual ens obliga, doncs, a denunciar la inoperància del govern Rajoy quant a la crisi dels refugiats, però també a reconèixer que els mals vénen de més lluny. Només cal recordar que un any abans que el govern socialista aprovés la Llei d’Asil de 2009 –un text legislatiu que converteix en titànic obtenir refugi polític al Regne d’Espanya- la Unió Europea havia acollit 220.000 refugiats, la Itàlia de Berlusconi 10.000 i l’Espanya de Rodríguez Zapatero 151.
Cal tenir present, alhora, que el mateix govern socialista va aprovar una llei d’estrangeria que condemnava persones a trigar més de divuit anys a obtenir la nacionalitat i consagrava per sempre més els CIE’s.
El mateix govern que, tot i autoqualificar-se socialdemòcrata i de progrés, feia aprovar en 2009 una reforma legislativa per tal de restringir l’abast de la justícia universal. Certament, fins aleshores, des de l’Estat espanyol s’havia contribuït a fer reeixir una veritat que poc a poc s’obria pas: qualsevol genocida d’arreu tenia el convenciment que tard o d’hora hauria de comparèixer davant d’un tribunal. De fet, gràcies a la legislació existent el jutge Baltasar Garzón havia pogut actuar contra el mateix Pinochet i altres vulneradors dels Drets Humans.
No obstant en 2009 el PSOE digué prou arran de les pressions d’EEUU provocades pel cas de Xosé Couso, periodista mort deliberadament per l’exèrcit americà a Bagdad en 2003. I la llei fou modificada per tal que la justícia universal només pogués aplicar-se si existia un vincle de connexió entre el delicte i l’Estat espanyol. Es tallava, doncs, el fil d’unió entre totes les democràcies conscients que jutjar els Crims contra la Humanitat obliga mantenir una persecució universal.
Com en tantes altres qüestions i ocasions, el solc reaccionari obert pel PSOE posteriorment fou aprofundit sense complexos ni cap mena de mirament per la dreta espanyola. El Partit Popular en 2014 va enterrar definitivament la Justícia Universal. Aleshores, el detonant foren les pressions del govern de la Xina arran de l’obertura d’una causa judicial a l’Audiència Nacional contra ex-dirigents del Partit Comunista xinès pels crims comesos contra la població civil al Tibet. La resposta de Rajoy fou immediata i contundent: fer miques el que quedava de la justícia universal a Espanya. Efectivament, avui dia és gairebé impossible la seva aplicació perquè obliga que el responsable sigui ciutadà espanyol o estranger resident, que la víctima també en sigui i, a més, exclou la possibilitat d’actuar mitjançant un acusació popular.
No obstant encara hi som a temps. D’aquí que s’hagi obert una esperança arran de l’aprovació d’una iniciativa republicana que permetrà modificar la llei. Caldrà veure, tanmateix, quina és la intensitat en la rectificació socialista. D’entrada, el Grup Socialista del Congrés ha donat suport a Esquerra Republicana, però caldrà veure fins on arribarà la voluntat de revertir la situació actual.
Que una democràcia relativament jove com ara és l’espanyola estigui en 2017 tan allunyada, pel que fa legislació de drets civils interns i universals, d’Estats europeus com ara Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Suècia... no solament qüestiona la qualitat democràtica del sistema espanyol sinó que vaticina un futur immediat problemàtic inevitablement se’n ressent la fortalesa dels valors democràtics de les noves generacions i es consolida la banalització dels Drets Humans.
Repetim-ho, el PSOE té la clau. La clau per legislar i reparar de debò les víctimes del Franquisme; la clau per derogar la Llei Mordassa; la clau per obligar Rajoy a canviar les polítiques d’asil a refugiats, la clau per convertir l’estat espanyol en una democràcia compromesa en la persecució de genocides... En definitiva, la clau per decidir si la democràcia espanyola opta pel camí de l’excel·lència o s’intal.la en el low cost. III