L’etern debat, mai resolt, entre àrees metropolitanes, comarques, vegueries, regions i províncies, que tan afecta els ciutadans pel que fa a la planificació urbana i d’infraestructures, al control del sól terciari i agrícola, a l’equilibri mediambiental, al control de la contaminació, al sistema electoral present i futur, a la política de benestar social, al transport, l’ensenyament i la cultura, torna a posar-se de manifest amb tota la seva complexitat.
En aquestes darreres setmanes s’han produït dues notícies que posen el debat metropolità en el punt de mira. Aquesta, sobre la unificació tarifària que semblaria una solució òbvia i una qüestió de justícia, i la retirada per part del PSC del Pla Director Urbanístic de Granvia-Llobregat a l’Hospitalet, que no va obtenir el suport necessari per ser aprovat en el ple metropolità. Per qui no tingui a la memòria aquest projecte, només cal explicar que es tracta d’una planificació urbana de la Gran Via, entre el riu i la zona ja planificada de la Plaça Europa, que inclou els darrers terrenys agrícoles del terme al costat del riu i que preveu la construcció de 26 nous blocs, la majoria gratacels. El projecte es pot vendre com es vulgui i l’Ajuntament s’ha esforçat per inserir-lo com ha pogut en la espléndida proposta del biopol mèdic que ara comptarà, estratosfèricament, amb el primer Centre Europeu de Desenvolupament i Promoció de la Medicina Tradicional Xinesa, segons va anunciar l’alcaldessa a bombo i platerets no fa gaire.
‘A L’Hospitalet s’aprofita tot’
Aquest hauria de ser el gran eslògan dels temps futurs a la segona ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants perquè en molt poc temps s’ha anunciat la creació del districte cultural —que seria la continuació com a “centre econòmic emergent” de l’anomenat Districte Financer en temps de l’alcalde Corbacho— y del Biopol, a cavall d’ambdós. És a dir, ja ens va bé que vingui el Circ de Soleil, que Santillana obri la seva seu central de distribució de l’arc mediterrani o que Planeta estableixi l’escola professional i de negocis del grup en aquest municipi, perquè tot això i el gran centre xinés de medicina tradicional representen enormes beneficis pels ciutadans de l’Hospitalet. A l’estil de com ho han representat l’Ikea, l’hotel Hesperia, la Fira, els gratacels de la Torre Europa, la Ciutat de la Justícia, etc. etc.
Aquests grans projectes, periòdicament anunciats, no deixen de ser en realitat megalomanies diverses molt grates a les autoritats però no sé jo si els 264.000 habitants que s’amunteguen en aquesta ciutat de 12,5 Km2 d’extensió surten veritablement beneficiats d’aquests somnis. Si tenim en compte que aquesta ciutadania només té 0,47m2 per habitant d’espai públic, quan la mitjana de l’Estat és de més de 10m2 i algunes ciutats —que no deuen ser centres econòmics emergents sinó més aviat centres urbans vivibles— com Pamplona o Vitoria, per exemple, en tenen 26 m2, potser l’esmentada ciutadania agrairia més una política d’esponjament del territori que no pas la paradoxal febre permanent de construir i destruir en la que l’Ajuntament s’ha instal·lat de fa dècades.
Seria ben divertit sinó fos alhora tan lamentable que l’alcaldessa, en la seva darrera conferència, en imitació del que feia Maragall amb l’Estat de la Ciutat, hagi contraposat “el metre quadrat especulatiu que encara avui determina la nostra realitat” —és extraordinària la capacitat de dir les coses pel seu nom, sense que aquí ningú s’immuti— pel “metre pensat”. El “metre pensat” és el que preveu que els antics jutjats —un enorme edifici en el millor espai del centre de la ciutat— els utilitzi Planeta, que el Biopol es desenvolupi sobre territori encara verge i que el que queda de naus industrials es vagi omplin de fantasmagòrics projectes que donaran visibilitat als promotors que se’n beneficiïn i a les autoritats que els hi facilitin l’estada, però que afectaran ben poc els habitants de la ciutat.
Doncs bé, com que volia parlar més de l’àrea metropolitana que no pas de l’Hospitalet, només diré que la meitat del consell metropolità que va ajornar la decisió sobre el projecte Gran Via, està formada pels consellers del PSC i del PDCat (favorables al projecte) i que tota la resta, des d’Entesa-ICV-Podem, etc. passant per la CUP, ERC, Ciutadans, el PP i independents, es van mostrar en contra, amb Ada Colau, que és la presidenta, al capdavant. Per cert que, dels 33 socialistes que estaven a favor, 21 eren de municipis de la comarca, així com 3 dels 12 del PDCat. Clar que aquí, com a qualsevol consell, ple o parlament polític, no es vota mai per convicció sinó per obligació.
No em negaran que crida l’atenció que la defensa de l’Àrea Metropolitana com a ens rector de l’espai públic de la corona barcelonina i com a organització administrativa, enfront de la més vinculada al territori de les comarques tradicionals, les vegueries o les regions, coincideixi de manera tan aferrissada amb els que han governat de forma aclaparadora durant els anys de la Transició i fins ara mateix. I que siguin els mateixos que afirmen amb rotunditat que la nostra realitat encara ve determinada pel metre quadrat especulatiu, quan precisament han estat ells —o els seus— els que han planificat el territori. I crida l’atenció, perquè ja es del domini públic que l’Àrea Metropolitana (AMB) és un instrument que tracta els municipis de manera arbitrària i sempre en benefici dels grans sobre els petits, del centre sobre la perifèria i en definitiva, dels rics contra els més precaris i dels forts contra els més febles. S’ha vist amb la tarificació del transport fins ara, però ha estat reiteratiu sempre que ha calgut exterioritzar algun servei molest. No en va, el Baix Llobregat ha estat considerat tradicionalment, en una apel·lació que fa ben poc ha fet fortuna, el patí del darrere.
El valor mercantil del sòl
O sigui que ja és hora de dir obertament que aquells que defensen la metropolitanització del territori s’han distingit fins ara per considerar l’espai com un valor mercantil per sobre del seu valor social i que només cal que parem atenció a l’ocupació del territori que en tot l’àrea metropolitana era del 18% l’any 1956, del 35% l’any 1977 (abans de la democràcia municipal); del 40,6% al 1990, del 45,8% a l’any 2000 i del 47,9% a l’any 2006, segons la pròpia AMB (després de la democràcia municipal). O sigui, si durant el franquisme es va abusar de l’ocupació desordenada del territori, durant la democràcia s’ha mantingut més o menys el desastre.
Per cert, si al 1956 l’Hospitalet tenia urbanitzat el 40% del territori municipal, 50 anys més tard (2006) ja arribava al 96,5%. Ara deu estar per sobre del 98%. El més saturat dels 36 municipis de la conurbació barcelonina, inclosa la capital, que tenia bastant més ocupat el seu espai municipal que l’Hospitalet quan es va aconseguir la democràcia. (Barcelona: 77,6%; l’Hospitalet 72,6%, l’any 1977). El que dona de sí “el metre pensat”. III