Era diumenge, 9 d’abril, al vespre, en aquell moment en el que fins i tot la foscor atura l’actualitat, quan, de sobte, el món de la política va quedar en xoc.
L’espluguenca Carme Chacón havia mort, amb 46 anys, al seu domicili a Madrid. El seu cor va dir prou de la malaltia congènita que patia des de petita –reconeguda a l’any 2011-, cardiopatia, però, que no li va impedir res. Ni arribar al màxim nivell de la seva vocació política ni ser mare, tot a contracorrent i desobeint, segurament, el que li aconsellaven els metges: “una vida tranquil·la”.
Chacón va iniciar la seva trajectòria política com a regidora a la seva ciutat natal, Esplugues, a l’any 1999, amb només 28 anys. Va ser, tot i la seva joventut, primera tinenta d’alcaldia responsable de les àrees de Serveis Econòmics, Recursos Humans i Seguretat Ciutadana, càrrec que compartia amb la seva feina de professora de Dret Constitucional a la Universitat de Girona. En el següent mandat, Chacón ja va donar el salt a la política nacional com a vicepresidència del Congrés de Diputats, responsabilitat que va compartir amb la seva tasca a Esplugues com a regidora. Era, es veu, la seva manera d’entendre una vida tranquil·la.
Però encara quedava més. De la mà de Zapatero, Chacón va ser ministra d’Habitatge i, a la segona legislatura del president socialista, titular de la cartera de Defensa, sent així la primera dona en ocupar aquesta responsabilitat. A les darreres eleccions del 20 de desembre, l’espluguenca va ser la cap de llista del PSC per Barcelona, posició que no va repetir pel 26 de juny.
Sigui com sigui, la seva figura tenia un pes indubtable en el PSC i en el PSOE, i així s’ha demostrat en el comiat que el partit i, especialment, la seva ciutat l’ha mostrat en aquestes setmanes. Esplugues va decretar tres dies de dol amb les banderes a mitja asta i va organitzar un homenatge al Saló de Plens del consistori, on centenar de militants, dirigents i veïns van acudir de manera massiva per dir l’últim adéu davant les cendres de Chacón.
El comiat va tenir la seva continuació amb un acte transversal a nivell de partit, a la Fira de Montjuïc, on els socialistes van deixar enrere totes les diferències del passat i del present. “Quan discutíem jo li preguntava: n’estàs segura Carme? Quan ella em deia que sí, jo li responia: aleshores t’acompanyo”, deia José Zaragoza, un dels més afectats per la seva mort. “Vull recordar els 46 anys que va guanyar a la vida”, va destacar l’ex president José Luis Rodríguez Zapatero.
“Gràcies a tu hem sentit orgull de feminista, orgull de socialista, orgull de parlamentària i orgull de ministra”, va exclamar l’ex vicepresidenta socialista María Teresa Fernández de la Vega. “La Carme ens ha deixat tantes coses, però avui vull destacar el seu somriure”, va dir, emotiu, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta.
El seu somriure, precisament, destacava al Saló de Plens d’Esplugues amb una gran imatge en blanc i negre que reflectia la tristor del moment en el dia del seu homenatge. Allà, a la seva ciutat natal, i en aquest mateix espai, l’Ajuntament ha fet entrega, recentment, a la seva família, del reconeixement com a Filla Predilecta d’Esplugues, a títol pòstum. Serà el penúltim homenatge a la seva figura i a la seva feina per la ciutat; l’últim serà el seu record.III