Un acte allunyat de la brillantor aclaparadora del dia de l’estrena, on hi havia 300 persones i moltes patums, però possiblement tan interessant i autèntic com el d’aleshores.
Ja s’ha dit gairebé tot sobre el documental, la seva bona factura professional; l’interès del que expliquen la trentena llarga d’entrevistats; les nostàlgiques imatges de l’esforç combatiu de tants homes i dones dels diferents municipis de la comarca que, entre el 1970 i el 1977 van protagonitzar conflictes, reivindicacions i iniciatives socials, sindicals i polítiques; l’oportunitat per recuperar una memòria que sembla perduda al final del túnel d’aquell controvertit període que coneixem com Transició a la democràcia i l’interès pedagògic d’aquelles accions en un context massa líquid per avaluar-ne la seva transcendència immediata, que va ser extraordinària i sobre la qual s’ha reflexionat probablement massa poc. Així que no parlaré de l’eficaç exercici de reconstrucció de la història que el treball fílmic garanteix, sinó del que a mi i a molts dels espectadors —a jutjar pel debat generat a Cal Ninyo— ens ha suggerit el projecte.
El primer, el nom mateix del documental, que coincideix amb l’apel·latiu que durant molts anys ha caracteritzat el territori industrial barceloní. Sempre ens ha sonat magnífic això de cinturó roig però la veritat és que ha estat una deliberada exageració, producte d’una mixtificació doble: la necessitat de fer una lectura triomfant de tants sacrificis col·lectius i la necessitat de que la lectura tingués un contingut social més radical del que en realitat va ser. Tot el que es va fer va ser important i és veritat que aquestes experiències sorgides de les assemblees de fàbrica i de barri van acabar amoïnant les autoritats franquistes i, si ens hem de creure la mitologia oficial, fins i tot a l’ambaixada americana.
Tantes vagues generals, tants conflictes fabrils i tanta tossuderia obrera i veïnal, per força havia de produir sensacions de descontrol en els àmbits de poder i, en una estructura tan autoritària com la d’aleshores, un increment imprescindible de la repressió per tractar de contenir la protesta i sobretot mantenir-la lluny de l’estricta reivindicació política. En el documental apareixen una trentena de dirigents sindicals, de líders obrers, veïnals i socials, homes i dones, acabats d’arribar i nascuts al país, d’edats diferents i tendències ideològiques diverses, que podrien haver arribat fàcilment a la cinquantena —oferint el seu testimoni explícit— però no sé si gaire més enllà, cosa que indica la debilitat numèrica de l’antifranquisme dirigent del combat.
Més pragmatisme que heroïcitat
És veritat que es tractava d’una avantguarda irreductible que no s’estalviava sacrificis i generositat, capaç de mobilitzar milers de treballadors i ciutadans, però una avantguarda ni és eterna, ni garanteix l’estabilitat o l’ampliació de cap procés posterior. D’altra banda —i el documental també ho posa de manifest— es tracta d’un moviment general però molt centrat en una vintena de grans fàbriques i en una desena curta de municipis. I en aquesta trentena escadussera de gent entusiasta... i utòpica (d’aquí que la Fundació Utopia en sigui el resultat final).
Els assistents de Cal Ninyo preguntaven l’altre dia al final de la projecció: per què hem pogut passar en tants pocs anys de cinturó roig a cinturó taronja? —cosa que el Llobregat ja va debatre, curiosament en el mateix escenari, fa més de dos anys—. Perquè, en la meva opinió —ho reitero—, només en la pura retòrica vam ser alguna vegada cinturó roig, i perquè malgrat les aparences, sempre hi hagut, en la consciencia social de la comarca, molt més pragmatisme que heroïcitat.
Sense conèixer a fons, ni de lluny, la realitat històrica del conjunt de municipis del Baix Llobregat pel que fa a la seva història industrial i obrera i el que aquesta va destil·lar en els anys convulsos del darrer franquisme, resulta estrany parlar de cinturó per referir-se només a la nostra comarca. El Vallés també va ser un territori de conflicte, tan important com el nostre i, si bé és veritat que a Cornellà hi havia Elsa, Siemens o Laforsa per parlar només de tres empreses emblemàtiques, no és menys cert que sense les empreses del Prat, Gavà, Esplugues, Sant Joan Despí, Martorell o Sant Feliu de Llobregat —entre d’altres—, on el conflicte va ser sistemàtic i massiu, no es podria parlar tampoc ni de cinturó, ni de roig. O, per exemple, oblidar-se que el moviment popular de l’Hospitalet, que jo conec millor —i en bona part també el moviment obrer— van jugar un paper prou destacat en l’ambient de crisi generalitzat, esquematitza excessivament la lectura del moment, que tan bé vesteix el documental.
El documental ajuda, en aquest sentit, a fer mitologia, que ja està bé, perquè la mitologia també forma part de la memòria. Però potser el més important hores d’ara és parlar del que preocupava a Cal Ninyo, entre quatre gats: per què la classe obrera va reaccionar com va reaccionar en un fortíssim ambient de repressió i per què ara la classe obrera, abassegada com aleshores per la crisi i la precarització, no reacciona? I quines van ser les especificitats del conflicte a la comarca que potser no s’han analitzat prou perquè haguem arribat a aquest moment de desmobilització, inacció i conformisme...
Castellana va explicar el que li comentava l’historiador Balfour sobre l’especificitat que ell va estudiar al Baix Llobregat: “els arxius policials del moment expliquen que al Baix Llobregat la repressió lluny d’apaivagar els ànims, provocava més resposta i així, la policia s’ho pensava dues vegades abans d’actuar perquè les seves actuacions, enlloc d’atemorir, esperonaven”. És a dir. A la nostra zona es produïen en aquella conjuntura dos fenòmens acumulatius: una avantguarda que mobilitzava i una xarxa de resposta que amplificava la lluita si es produïa repressió. Les circumstàncies concretes han variat força des d’aleshores: el cinturó s’ha desindustrialitzat a marxes forçades, la classe obrera s’ha terciaritzat —els que no estan aturats i en precari— i l’avantguarda ha desaparegut.
Si no hi ha mobilització no es crea xarxa i si no hi ha xarxa no hi ha resposta. Ergo, si no hi ha ningú que convoqui a la protesta, la protesta no sorgeix sola, sense protesta no hi ha extensió del conflicte i sense conflicte els desvalguts no progressen. Res de nou sota la capa del sol. Les circumstàncies han canviat moltíssim, tant que en els anys 70 era impensable un fenomen com el del 15-M. Però si reflexionem un xic veurem que va haver 15-M perquè algú va convocar i assistir (una avantguarda?), perquè els que van assistir van perllongar la resistència (la protesta) i això va tenir un efecte crida (el conflicte) que va aconseguir resultats. És evident que entre els anys 70 i ara han passat moltes coses. La principal, una Transició que va esborrar tot el que podia quedar de roig al cinturó: primer per convertir-lo en rosa, i després per amenaçar en taronja. La secundària, que quan els cinquanta del documental, per circumstàncies diverses de la vida, van deixar d’actuar com ho havien fet, els milers que els seguien van continuar fent el de sempre: mantenir-se passius fins a propera ordre i, d’aleshores ençà, anar votant, que no implica compromisos ni exigeix responsabilitats. El poble som —en general— bona gent, però una mica acomodaticis. III