Ara bé, més que centrar-me en aquells que només volien destruir, o en aquells que en comptes d’ajudar van preferir gravar amb el mòbil els cossos de la gent a terra, o dedicar unes línies a parlar d’alguns periodistes (la minoria) que van decidir començar a difondre imatges morboses, o fer política amb el fet esdevingut, prefereixo escriure sobre aquells que van demostrar que l’ésser humà és extraordinari.
En un moment de xoc com va ser aquella tarda del disset d’agost, ràpidament vaig començar a veure imatges per la televisió de gent ajudant, cadascú com bonament podia i com millor sabia.
En primer lloc, al veure com ràpidament agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona i Mossos d’Esquadra començaven a atendre els primers ferits, i iniciaven una macrooperació que alhora tenia per objectiu salvaguardar a la gent, i dur a terme el primeres investigacions, em vaig sentir SEGUR.
Quan vaig veure que les ambulàncies dels serveis d’emergències mèdiques acudien ràpid i no tenien cap por d’entrar a la zona dels atemptats vaig sentir-me PROTEGIT.
Quan els taxistes van començar a fer serveis gratuïts per poder desplaçar gent afectada d’una forma o altra vaig sentir AGRAÏMENT.
Quan el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona van coordinar i van informar eficientment a la ciutadania de tots els fets em vaig sentir HONRAT.
Quan la ciutadania va agafar i va anar a donar sang, a ajudar a la gent que havia quedat atrapada a les rondes i desinteressadament van col·laborar em vaig sentir ORGULLÓS.
En definitiva, la societat va fer una demostració de ser extraordinària en els moments que més hi cal. Però per si tot això és poc, hores després la gent sortia al carrer sense por i feia una demostració que si els actes terroristes buscaven generar terror i por, no ho havien aconseguit. Potser van aconseguir fer-nos plorar per haver perdut tantes vides innocents, potser ens van fer passar uns mals moments sense cap mena de justificació, però por no han aconseguit generar-nos, que al cap i a la fi era el seu objectiu. Els terroristes van fracassar, i mai podran amb nosaltres.
NO TENIM POR! III