Escric la meva aportació hores després que el president Puigdemont hagi renunciat a la convocatòria d’eleccions autonòmiques, tal i com li demanava part del seu entorn i gran part de la ciutadania de Catalunya.
Entenc que és un intent d’allunyar l’aplicació de l’article 155, que representa un la constatació d’un drama: la suspensió de l’Estatut, la intervenció del Parlament de Catalunya, la detenció dels membres del Govern, la involució en àmbits tan importants com l’ensenyament, la cultura o la comunicació. Estat d’emergència. Sembla ser, però, que el govern espanyol no se sent al·ludit i diu que l’aplicació del 155 continua en marxa. La promulgació del 155, que a hores d’ara plana sobre tots nosaltres, culminarien la decisió PP de desembarcar a Catalunya i destruir, de facto, la capacitat d’autogovern de Catalunya.
Segueix la situació d’emergència nacional, la fractura social i territorial, i la constatació que els nostres líders son incapaços de governar una realitat que demana diàleg, negociació i respostes polítiques de gran consens.
Un consens que no té, evidentment, l’article 155, que suposa la intervenció d’una institució restablerta abans de la promulgació de la constitució del 1978, però que tampoc representa la DUI, que ha fracturat el sector sobiranista català, per considerar-la una mesura gens democràtica.
Continuo pensant, com fa mesos, que la resposta adequada encara és la convocatòria d’un referèndum negociat, vinculant i que apel·li al conjunt de la ciutadania de Catalunya. I, evidentment, imprescindible l’alliberament dels presos polítics que avui encara son a Soto del Real. III