La trajectòria política i institucional de Codina ha estat molt intensa, al punt d’arribar a compaginar tres escons diferents al Senat, el Parlament de Catalunya i L’Ajuntament de L’Hospitalet, fins que va dir prou i ho va deixar tor amb 61 anys. Ara viu a Sant Cugat del Vallès, però sovint se’l veu pel seu “poble”, com diu ell quan parla se la segona ciutat més poblada de Catalunya, i del seu barri, el Centre. “Algun dia hi tornaré, perquè hi tinc un nínxol”, explica amb el seu to pausat característic i una certa ironia.
-Gairebé tots els entrevistats en aquesta secció amb llargues trajectòries confessen que el que més els va entusiasmar va ser la política local. Comparteix aquest parer?
-Jo ho hagués canviat tot per ser alcalde del meu poble. Vaig ser regidor a l’oposició i em va agradar molt, perquè vaig fer tot el possible per millorar la vida dels veïns, però ser alcalde hagués estat el súmmum. Era la meva aspiració política de veritat i em vaig equivocar o de poble o de partit.
-Ramón Luque, exregidor de L’Hospitalet per Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida confessava el mateix en el darrer número de EL LLOBREGAT. Alguna cosa deu tenir la política local que enganxa tant a gent de diferents ideologies.
-Sí, la proximitat. Jo vaig ser director de serveis socials de la Generalitat durant del 1980 al1984. Si feies una guarderia o una llar d’avis tenia incidència en les persones, però el que és impagable és poder ser alcalde del teu poble, per dedicar tot el teu esforç en la gent del teu poble. Tot i estar a la oposició si alguna cosa vaig influir o ajudar a fer ja em satisfeia.
-Quan es va despertar la seva vocació per la política?
-Quan era ben petit, el meu avi, que era constructor em va dir un dia: “bé, nen, tu quan siguis gran seràs aparellador, arquitecte, paleta o què et dedicaràs en això de la construcció?”. I jo li vaig contestar: “quan sigui gran vull ser alcalde”. Es va fotre un fart de riure, pensava que m’havia tornat ximple. La política l’he portada sempre molt arrelada.
-Abans ha dit que s’havia equivocat de ciutat o de partit. Certament, ser regidor de CDC a L’Hospitalet durant quatre mandats (1983-1995), amb majories absolutes del PSC no devia ser gens agraït.
-Jo vaig començar l’activitat política amb la Marxa de la Llibertat, l’Assemblea de Catalunya i els primers ajuntaments democràtics. Tinc molts bons records. Tot i les dificultats que Convergència i jo podíem tenir per qüestions sociològiques en algunes zones com Bellvitge, aconseguir ser la segona força política a barris com el Gornal era una satisfacció que et portava el fet de dedicar moltes hores a ajudar aquella gent.
-Segur que els seus adversaris polítics dirien que si CDC era segona força al Gornal era pel clientelisme que es practicava des de les oficines de Benestar Social.
-Al final, el que valora la gent és què hi havia de sincer en una actuació política, sigui o no del departament de Benestar Social. Si hagués estat enfocat des del punt del clientelisme, la gent s’hagués adonat. Hi havia altres partits que repartien feina, tenien un regidor dedicat tot el dia a un barri determinat, convidant la gent a esmorzar i tenia una actuació molt directa, a l’hora que podia oferir llocs de feina. Des de l’oficina de Benestar Social que hi havia al Gornal no es podia repartir feina
-Com valorar el mandat de Joan Ignasi Pujana, el primer alcalde democràtic
-L’època del Pujana va ser com un escalat. Va començar com a primer alcalde, amb tot el reconeixement democràtic que això suposava i era difícil no endevinar-la, perquè L’Hospitalet tenia moltes mancances i qualsevol actuació ja representava un progrés per la ciutat. Amb els anys es va anar apoltronant. En Corbacho tenia un perfil molt diferent, ha estat un home molt rigorós que abans de posar un peu a terra mirava com el posava, equivocadament o no, però el posava molt convençut.
Al mateix temps que regidor també va ser diputat al Parlament de Catalunya (1984-2000) i senador (1992-1995) en representació del Parlament. Per tant, durant alguns anys va arribar a compaginar els tres càrrecs. Com ho portava?
Des de la oposició a L’Hospitalet no tens la responsabilitat de la gestió del dia a dia. Com a diputat, que segurament és el nucli més important de feina, va ser molt intens. I com a senador, em permetia en un mateix dia portar un tema al Parlament de Catalunya i a la tarda un altre al Senat. Era complicat, la família va jugar un paper important perquè accedís a poder fer tot això que només va durar uns anys. En aquells moments si eres senador és perquè eres electe, bé de manera directa o perquè el Palament et nomenava d’entre tots els diputats. Ara el Parlament designa senadors que no han estat elegits pel poble. A la legislatura que vaig ser-ho jo tocaven set senadors catalans: cinc érem de Convergència i els altres dos eren el socialistes Josep Maria Sala i Joan Reventòs.
-Al final va ser el tripartir que li va atorgar la Creu de Sant Jordi al 2008.
-Sí, el que em va provocar més orgull és que a mi, que havia fet tota la carrera a Convergència, em donés la Creu de Sant Jordi el tripartit presidit pel molt honorable president Montilla. És d’aquelles coses que et provoquen satisfacció íntima. No sé si a L’Hospitalet hi ha gaire gent més que la tingui, però és igual
-Com va viure la confessió de Jordi Pujol, un home amb qui va col·laborar tan estretament durant uns anys?
-Amb desengany, decepció, tristor, tots els qualificatius que vulgui. Jo separo el que va ser l’obra de Govern d’en Pujol, criticable o no, jo penso que es va fer una gran obra de govern, però en sentir la seva confessió jo i molta gent ens vam posar tristos, em va costar pair-ho. Em sento desenganyat. En sento com si un dia, jo, que tinc un molt record del meu pare o del meu avi, em diguessin que era un baina. Suposo que m’hagués quedat en una situació de xoc i no crec que ningú de la meva generació que vam viure el pujolisme no hagi quedat tocat per allò.
-Vostè s’identificava molt amb ell.
-Sí, sí, vaig ser membre del comitè executiu del partit com a responsable de política social durant molts anys i el binomi Pujol-Roca [es refereix a Miquel Roca Junyent] va ser la meva referència durant molts anys. Per tant, em considero un pujolista i a l’hora un roquista. Un altre moment trist va ser el conflicte Roca-Pujol, perquè es va perdre un gran polític i la possibilitat que anés més enllà.
-Com veu l’evolució del seu partit al PDeCAT. Encara milita?
-Sí, però per mi militar era quan ho feies a Convergència amb la il·lusió, la força, el compromís i tot això. Hi soc al PDeCAT perquè soc de la gent que no va dir que no volia seguir militant, va haver una transposició. No és que no em senti a gust, però no és la meva època. És una altra cosa i ha de ser així. És gent molt jove i amb moltes ganes i crec que és un projecte que pot tirar endavant, però una identificació meva amb el PDeCAT com ho va ser amb en Pujol, Roca o Convergència, no té res a veure.
-Imagino que li produeix satisfacció veure una persona tan propera a vostè com la Meritxell Borràs de consellera de la Generalitat?
-Tenim una relació gairebé paterno-filial. Me l’estimo moltíssim i pateixo per ella, però per l’altre banda estic molt content que sigui consellera. Qualsevol persona del meu poble que hagi tingut una posició rellevant a la vida política em provoca satisfacció, però si a més és una persona que des de molt jove hem conviscut el nacionalisme i l’estima al país, doncs una mica més. Em va passar amb el Corbacho, quan va deixar de ser alcalde per ser ministre i m’ha passat amb la Meritxell com a substituta meva de cap de llista a L’Hospitalet. O l’Anna Simó sent diputada o el Joan Saura sent conseller i desprès senador.
-Quan es publiqui aquesta entrevista independència ja s’haurà tret l’entrellat de la situació política catalana. Com ho veu tot plegat?
-No es bo opinar sense tenir tota la informació i no la tenim. El que sí es recordarà és que en Margall va decidir un dia canviar l’Estatut, cosa que no va fer mai en Pujol, perquè deia que millor que no toquéssim res perquè si ho fèiem en sortiríem perjudicats. Però es canvia l’Estatut, l’aprova el Parlament, el Congrés i es guanya un referèndum però al cap d’un temps se’n va tot en orris amb la sentència del Tribunal Constitucional. Si no hagués passat això no es parlaria de la independència com s’està parlant aquests últims anys. Allò ho va estripar tot. Però tot i així el PP no es va adonar i crec que encara no se n’adona, que si s’hagués pactat un referèndum hagués sortit que no. Jo sóc de L’Hospitalet i vostè del Baix Llobregat i coneixem una mica el territori. L’independentisme llavors no tenia més del 20 o del 25% de suport. No se n’adonen d’això i el tema es va podrint, es va complicant i al final hem arribat on hem arribat. Fem un símil amb la construcció d’un edifici, el que rep sempre és el pintor, que es l’últim que arriba. Si les dificultats venen del fonament o de les estructures ningú no se’n recorda, és el pintor el que ha fallat. Ara el problema el té el Puigdemont
-Què fa ara?
-Faig d’avi. Tinc 73 anys, vaig treballar fins els 70 i escric quatre notes de tant en tant. Segueixo l’actualitat i la política, com no podria ser d’una altra manera, però no tinc cap activitat fixe i crec que ja em toca. Si em permet la brometa, vaig marxar de L’Hospitalet però hi tornaré perquè el nínxol el tinc allà. Jo tenia un mandat de sis anys al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i quan en portava cinc i estava de president va venir un empresari i em va dir, “escolta’m, la meva empresa està donant un tomb i m’agradaria que vingués algú que no sàpiga res del negoci, però que tingui una visió globalitzada”. Quan es tenen 61 anys i tens aquesta possibilitat t’ho has de pensar i ho vaig consultar amb la meva dona. L’empresa està a Sant Cugat del Vallès i en el mateix pac anava l’habitatge. No és el mateix que quan tens 40 anys, que tens una visió encara molt esperançada. Aquesta és la raó per la que vaig marxar, però segueixo venint a L’Hospitalet a trobades i actes perquè segueix sent el meu poble. III