Francesc Baltasar i Albesa va néixer a Barcelona el 1949 i no havia complert els 30 anys quan va ser elegit el primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat per la candidatura del PSUC. Hi va estar fins el 2000, desprès de guanyar sis eleccions consecutives i segurament hagués estat reelegit si no hagués renunciat voluntàriament Periodista abans que polític, va ocupar diversos càrrecs a la Diputació de Barcelona, a l’Àrea Metropolitana i com a diputat al Congrés durant una legislatura fins que va deixar la política per dedicar-se a l’empresa privada del 2000 al 2003.
Amb formació del primer tripartit presidit per Pasqual Margall hi va tornar, primer al Departament de Relacions institucional que liderava Joan Saura i més tard com a conseller de Medi Ambient en el govern de José Montilla.
-També és dels que pensa que el que més l’ha satisfet en la seva trajectòria pública ha estat la política local?
-Per suposat. L’alcaldia té una cosa molt dura, sobre tot a l’inici d’aquells anys i en poblacions com les del Baix Llobregat, i és que és un servei permanent, 365 dies l’any i 24 hores. Però també té una cosa impagable, que és la possibilitat de resoldre un problema desprès de planificar-lo, fer un projecte, pressupostar-lo, executar-lo i inaugurar-lo. Això no existeix en cap altre àmbit de l’administració. En el cas de la Generalitat, planifiques moltes coses, les portes a terme però moltes vegades ni les veus.
-Quan van arribar els primers ajuntaments estava tot per fer.
-Sí, Sant Feliu tenia unes característiques gairebé suburbials, amb més de 20 carrers sense urbanitzar, 40 sense enllumenar, faltava clavegueram i només hi havia un parc públic que venia de l’època republicana. No hi havia ambulatori ni pràcticament escoles. La gent estava vivint sense els mínims serveis, amb l’agreujant que dels anys 60 a finals del 70 es va passar d’onze mil habitants a més 32.000.
-Sant Feliu acabà sent amb el pas dels anys una zona molt desitjada pels promotors immobiliaris, com d’altres localitats que estan a tocar de Barcelona.
-Des de l’inici de la democràcia municipal hi ha hagut sempre un desig de tenir una certa qualitat de vida, en zones verdes, equipaments, vida cultural o qualitat de l’ensenyament. I això ens ha fet un lloc atractiu amb un cert risc que es disparin els preus de l’habitatge.
-Què li falta al poble desprès de 38 anys d’ajuntaments democràtics?
-Una cosa transcendental que vam començar a batallar fa molt, que és el soterrament de les vies de la Renfe al seu pas pel centre de la ciutat. És un llegat que passa d’alcalde en alcalde.
-Quin record li queda de la crisi del PSUC que va derivar en el seu trencament?
-Allà hi havia molts agents externs, interessos a nivell de Catalunya i d’Espanya, no sé si encara més grans, perquè el PSUC es debilités. Quan analitzes les discussions que es produïen te n’adones que era absurd trencar un partit com el PSUC. Ho recordo amb dolor, perquè mai hauria d’haver estat així.
-Malgrat la crisi del PSUC, vostè va ser un des pocs alcaldes del partit que va revalidar la victòria a les eleccions del 1983, a diferència del que va passar, per exemple, a Sant Joan Despí o Cornellà, per citar dues ciutats. Com ho explica?
-Crec que es valora molt la gestió que es fa, la projecció pública que es transmet, la capacitat de posar objectius que la majoria de la ciutadania pugui estimar i a partir d’aquí es produeixen els resultats. Tot i que alguns dels alcaldes que ha citat eren excel·lents alcaldes i excel·lents gestors la onada socialista de les generals del 1982 es va perllongar a les municipals de 1983.
-El comportament electoral de Sant Feliu va ser ben curiós durant molts anys: a les municipals sempre guanya el PSUC i desprès Iniciativa; a les autonòmiques, CiU, i a les generals, els socialistes.
-A les municipals compta el vot ideològic però molt menys que en d’altres eleccions. Jo m’havia trobat militants del PP que em votàvem i m’ho deien espontàniament quan ens trobàvem pel carrer, no ho deien per fer-me la pilota. “Para las municipales yo lo tengo claro, tú eres el alcalde”. Ho arreglaven així. Al centre de la ciutat, per exemple, teníem un nivell molt alt de vot, amb una diferència de 25 punts entre les autonòmiques i les municipals. Segurament també és important la valoració que té la gent de la feina de l’equip de govern i de la persona que l’encapçala.
-Sembla que podia haver seguit d’alcalde fins que hagués volgut però ho va deixar desprès de 21 anys per marxar a l’empresa privada. Perquè?
-Sempre he pensant que amb un màxim de dos o tres mandats n’hi hauria prou i que s’hauria de fer per llei, no voluntàriament. Vaig compatibilitzar l’alcaldia amb ser diputat al Congrés, amb tasques de direcció a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i durant un temps com a vicepresident de la Diputació de Barcelona. Més enllà del municipi vaig aconseguir punts de gestió per projectar la ciutat i que la beneficiïn.
I això fa que es vagi ajornant la marxa. Iniciativa era una formació política molt dèbil i els meus companys em demanen que segueixi, fins que considero que ja n’hi ha prou. Entro d’alcalde als 29 anys i ho deixo als 50. El que més hauré fet a la vida és fer d’alcalde. És un honor, però mai havia estat el meu objectiu de vida.
-Al 2003, amb la formació del primer tripartit va tornar a la política institucional.
-Quan es constitueix el primer tripartit sóc secretari general del Departament de Relacions Institucional on hi ha el Joan Saura. Entro al Govern amb la primera remodelació que fa el Pasqual Maragall i substitueixo el Salvador Milà a la conselleria de Medi Ambient i desprès estic durant tot el govern del José Montilla.
-Quin record li queda d’aquella etapa?
-El d’haver treballat moltíssim. Quan resolien deu coses n’apareixien 40 al darrera. I la sensació que en aquell moment els temes medi ambientals costaven molt d’introduir perquè hi havia un nivell molt petit de consciencia social i de les avantguardes polítiques. Ara hi ha una percepció molt més gran que, ho cuidem el planeta o el planeta acaba amb nosaltres. Avui seria una mica més fàcil, però llavors tenies la sensació d’estar predicant en el desert, amb poca gent que es creia el que explicàvem.
-En una part de la societat catalana va quedar instal·lada la idea que l’època dels tripartits va ser fosca, ineficaç, plena de disputes internes i es posa molt poc en valor l’obra de govern, amb la construcció d’hospitals, escoles, comissaries, edificis judicials, equipaments culturals i infraestructures com mai s’havien fet. Què va fallar perquè s’instal·lés aquesta idea? Potser va faltar un relat de Govern?
-El tema essencial és que va faltar relat, sí. I que estàvem més pendents del què diran que no pas de pensar que el relat és meu i intento imposar-lo a la societat i ser més agosarat en les polítiques de comunicació. Nosaltres vam abordar temes com el de l’aigua, fent la dessalinitzadora del Prat, per exemple.
El que va fer el tripartit va ser furgar i treure tots els problemes de Catalunya a l’hora. Això no és necessàriament el que li agradava sentir a molta gent, acostumada a un discurs pujolista.
-Si el tripartit no va tenir relat va ser per la impossibilitat de construir-lo perquè governaven tres forces polítiques diferenciades en alguns plantejaments?
-En bona part sí. I també perquè influïen de manera notable les cultures dels tres partits. Jo recordo que, coses que la cultura d’Iniciativa per Catalunya tenia molt assumides, els hi sonaven a xinés als companys d’Esquerra Republicana, com segurament em podien sonar a mi alguns plantejaments d’ells.
-Amb qui es va sentir més a gust al Govern, amb Maragall o amb Montilla?
-Es difícil respondre. La meva amistat amb el Pepe Montilla venia de lluny, ens havíem conegut a principis dels anys 70, quan ell era un estudiant nocturn de batxillerat a Cornellà i jo era un estudiant universitari a Barcelona que anava pel Baix Llobregat. Desprès vam coincidir com alcaldes, a l’Àrea Metropolitana i a la Diputació.
Amb el Pasqual vaig tenir menys relació, però va ser molt intensa i molt agradable. Maragall era el típic líder que apareixia amb una idea o una intuïció capaç de plasmar i motivar-nos a tots. I el Pepe Montilla és una persona molt treballadora, molt més metòdica, de poc parlar.
-En acabar-se el tripartit tornà a l’activitat privada fins a la jubilació i ara que fa? “¿A qué dedica el tiempo libre?”, que diria el cantant.
-Vaig cinc dies a la setmana al gimnàs, al mateix que anava quan era conseller, a Barcelona. També estudio anglès, que era una de les assignatures que tenia pendents a la vida, perquè per edat em va tocar estudiar francès.
Vaig regularment a classes i espero dominar-lo en algun moment, perquè costa molt més que el francès. I segueixo, no em primera línia, la vida municipal de Sant Feliu i la vida política d’Iniciativa-Comuns.
-Segueix vivint a Sant Feliu?
-I tant! Molt intensament, perquè ara passejo pels carrers i encara em para la gent que em reconeix i em comenta coses sobre obres que vam fer. És agraït també ser exalcalde dintre de Sant Feliu. III