Catalunya s’ha caracteritzat al llarg de les últimes dècades en ser una de les regions del sud d’Europa amb una climatologia més irregular.
Això, afegit a la globalitat dels efectes del canvi climàtic, ens fa especialment vulnerables en els períodes de sequera, que afecten sobretot les conques internes i ens fan dependre de les reserves dels embassaments o de les grans infraestructures, com la dessalinitzadora del Prat, que abasteix l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
A l’altra cara de la moneda, ens trobem amb el fet quotidià i irrenunciable d’obrir l’aixeta i veure l’aigua com raja, sense final. Les llargues dutxes calentes a l’hivern o la proliferació de piscines privades a l’estiu.
D’alguns anys ençà, algunes veus proclamen l’evident insostenibilitat del sistema hídric, que s’està demostrant incompatible amb el ritme de consum que li exigim. Si no plou i els efectes del canvi climàtic no remeten (cosa que no passarà si no fem que passi), algun dia l’aigua no rajarà. Ni a casa, ni a les indústries, ni als camps de conreu.
Fa deu anys es va planificar un equipament i unes infraestructures, que neixen de la dessalinitzadora del Prat, que permet tractar i reutilitzar l’aigua per a múltiples usos, com el manteniment de zones verdes i neteja de carrers, l’ús industrial o la recàrrega dels aqüífers i llacunes d’espais naturals.
Per tot això, ha arribat el moment de l’aigua regenerada. Ha arribat el moment que l’Agència Catalana de l’Aigua decideixi fermament sobre el model de gestió d’aquest recurs imprescindible, i posi en marxa tots els mecanisme d’aprofitament i de racionalització. Ara, que encara no és massa tard. III