Resumeixo, senyors. L’home no és esclau de la seva raça, ni de la seva llengua, ni de la seva religió, ni del curs dels rius, ni de la direcció de les serralades. Una gran agregació d’homes, sana d’esperit i calenta de cor, crea una consciència moral que s’anomena una nació. Ernest Renan. Conferència a la Sorbona, 1882.
L’interès i actualitat del tema que vam sotmetre a debat el passat divendres va fer que, a pesar del dia insistentment plujós, ens apleguéssim un bon nombre d’amics al Cau de les Arts d’Esplugues. Per a il.lustrarlo, el professor Ramon Alcoberro Pericay va fer servir el llibre “Què és una nació”, Ernest Renan. Edicions 3i4, 2017, introduït i traduït per Ramon Alcoberro Torres, que conté la conferència pronunciada per Renan a la Sorbona el 1882, model clàssic del nacionalisme o comunitarisme republicà.
Alcoberro va fer esment d’un document de l’any 1444, on es parla per primera vegada de la Nació Cathalana, per deixar clar que aquest no és un concepte medieval, sino que es va omplint de contingut al llarg de l’Edat Moderna, paral.lelament al desenvolupament del capitalisme i de l’Estat Nació modern, fins assolir el seu significat més actual a partir de la Revolució Francesa. És en aquest moment quan apareix el nacionalisme idealista i romàntic, a través de Herder i Fichte: els ideals revolucionaris s’han de materialitzar en un país, o no funcionen; la nació és quelcom biològic, arrelat al lloc on hem viscut, no és un concepte abstracte (existeix un Volkgeist, un “esperit del poble”, diu Herder). Ho exemplifica perfectament la idea de “heimat”: la “màtria”, la terra de la mare, la llar de foc, quelcom més íntim que la pàtria.
Stalin, a El marxisme i la qüestió nacional (1913), defineix la visió marxista de la nació: una comunitat d’homes (i també, suposem, de dones), no determinada ni per la raça ni per la tribu, estable, històricament formada, i sorgida sobre la base de la comunitat de idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia que es manifesta en la comunitat de cultura.
Ernest Renan (1823-1892), s’allunya d’aquestes maneres de veure la nació (la romàntica i la marxista) per oferir-nos una teoria fonamentalment política i republicana. En el context històric del conflicte d’Alsàcia i Lorena, s’oposa al concepte de nació cultural, basada en arguments “científics” pels historiadors alemanys, i afirma la voluntad d’una comunitat de ciutadans com a element primordial; el desig de viure junts per progressar. Una nació és cívica, no ètnica. Renan no nega els factors culturals, la llengua i la història; assoleix el passat i fins i tot els mites, però defensa que una nació és un projecte de futur basat en un passat en comú, que només pot arribar a ser si s’obliden coses, sobre tot els fets de violència que estan en l’origen de les formacions polítiques. “El cant espartà –“Som allò que fòreu; serem allò que sou”- és en la seva simplicitat l’hime abreujat de tota pàtria”.
És així com arriba a la conclusió “La existència d’una nació és … un plebiscit quiotidià, com l’existència de l’individu és una afirmació perpètua de vida”. III