S’ha dit tradicionalment que l’Hospitalet era un conjunt de barris crescuts aleatòriament en un terme municipal sense centre històric i aïllats entre si per les barreres infranquejables del ferrocarril.
Era veritat a mitges, perquè la realitat geogràfica d’aquestes contrades destinava el pla de la Marina a l’agricultura de regadiu, la muntanya del Samontà a l’agricultura de secà i les terres de frontera entre ambdues realitats agroeconòmiques al desenvolupament urbanístic seguint les principals artèries de comunicació, de manera que tot podria haver estat diferent sense els allaus migratoris que van desbordar la urbanització de la ciutat i si s’hagués comptat amb una burgesia autòctona i autònoma capaç de dissenyar un model propi de desenvolupament. El cert és que les vies del tren no van fer més que posar de manifest que l’Hospitalet era un contenidor de mà d’obra i una terra de ningú. I encara sort que la barrera natural del Samontà va ser aprofitada per les principals infraestructures del XIX —el tren i el canal— a tota la franja de municipis del Baix, sense necessitat de partir els nuclis urbans per la meitat, com si va fer, per exemple, el carrilet de la dreta del Llobregat.
Elimina fronteres, obre molts interrogants
De tota manera, el tren a l’Hospitalet s’havia de convertir en un entrebanc urbanístic de primer ordre, més encara que als altres municipis propers, perquè en aquest cas travessava el terme per la línia de muntanya i pel mig de les terres de Marina per buscar la costa, trossejant el municipi agressivament i impedint un desenvolupament més harmònic.
Ara el tren podria passar sota terra i això elimina fronteres però obre molts interrogants, el primer dels quals és entendre que això, efectivament, és una promesa amb garanties d’execució. Obliga a desconfiar, perquè a l’altra costat de la taula de l’acord es troba el pitjor govern de la història democràtica del país: un govern desprestigiat per la inacció, per l’incompliment sistemàtic de promeses i per una incompetència en tots els ordres de la gestió pública, a més de greument marcat per una corrupció sistèmica que fa fredor. Però obliga també a desconfiar, perquè l’executiu municipal interpreta que desenvolupar la ciutat significa, de manera principal, saturar el terme municipal d’habitatges i aplicar polítiques de prestigi, beneficiïn o no a la ciutadania.
Si ara mateix s’ha deixat construir immensos edificis a 10 metres de les vies del tren, què no deuen tenir previst programar quan les vies del tren desapareguin i deixin lliures espais que superen els 50 metres d’amplada?
No confondre una ciutat gran amb una gran ciutat
L’alcalde Corbacho, especialment sensible a la displicència, fins i tot ha abandonat el partit que li va donar poder, glòria i recursos suficients per viure durant tota la vida, perquè no ha pogut suportar ser prescindible. I encara, que aquest menyspreu s’hagin atrevit a infligir-li els que més li haurien d’estar agraïts per adjudicar-los, a dit, graciosament, el mateix poder, la mateixa glòria i els recursos suficients per viure de la política fins al final dels seus dies, que ell va gaudir.
Alguns diuen que ell va fer gran la ciutat. Abans de Corbacho, els hospitalencs també van tenir un alcalde que encara la va fer més gran que ell, si per gran s’entén —com ells ho entenien— omplir-la de blocs de pisos, de projectes megalòmans i de polítiques de galeria. Es deia José Matías de España i també va abandonar la política fastiguejat pel desdeny que li servien en safata de plata molts als quals havia beneficiat i havia fet segurament rics.
No sabem que passarà si algun dia les vies del tren passen per sota de la ciutat. Dependrà de qui hi hagi governant a l’Ajuntament. La presidència del Consistori podria canviar de partit perquè vivim un període de molta fluïdesa social. El que ja m’estranyaria més és que canviés de tarannà. Quan l’alcaldable de Ciutadans, l’inefable García, afirma que Corbacho ha estat un alcalde inigualable, està apuntant a un model per fer —una vegada més— gran la ciutat.
Confondre una ciutat gran amb una gran ciutat és el mateix que confondre un home gran amb un gran home. III