Diàlegs Filosòfics: Ètica com a comunitat de vida, política com a comunitat d’acció

Els ciutadans que no volem ser súbdits, ens preguntem com es conjuminen l’ètica i la politica, sobre tot en un temps en que els valors morals es contradiuen amb la praxis politica arreu del món: guerres, tràfic estatal d’armes, refugiats, retrocés de la democàcia…

No cal dir que les nostres reunions no pretenen donar respostes als grans interrogants, només volem obrir un espai de diàleg amistós i cercar una mica de llum per ajudar-nos a reflexionar i conèixer una mica millor la realitat que ens envolta i els seus orígens.

Joaquin Miras ens ha aclarit diversos conceptes que giren en torn de la nostra percepció de la politica. Per començar, la visió antropològica liberal de l’ésser humà que ens duu a concebre la societat com a suma de les individualitats, determinades antropològicament de forma innata (individualistes, competitives, possessives, egoistes), i a l’imperatiu moral de no interferir en la vida de cadascú: llibertat com a no interferència, en lloc de llibertat com a no dominació.

Enfront d’aquesta concepció, ens trobem amb la tradició política republicana, que té els seus orígens a la Grècia clàssica. Ethos, en grec, és el comportament basat en un saber fer elaborat socialment per la comunitat: els costums, la cultura. La tradició política res publicana, surt de la noció que la ciutat o polis (“politeia” o règim de la polis) és la denominació d’una comunitat de persones integrades en interacció. La vida bona (Eú Zen) de l’ésser humà (zoon politikon, segons Aristòtil), plena i perfecta conforme a la seva finalitat, només es garanteix per l’activitat de tota la comunitat.

Joaquin Miras cita Aristòtil en el seu llibre: “… pues las leyes deben establecerse, y todos las establecen con relación a los regímenes, y no los regímenes en relación con las leyes. Un régimen político es una organización de las magistraturas de las ciudades, cómo están distribuidas, cuál es el órgano soberano del régimen y cuál es el fin de la comunidad” (su concreta forma de vida buena elegida). Como se puede ver, toda ley es orgánica y recibe sentido y legitimidad del bloque social constituido y de su ethos, que aparecen como la “base” de la polis. Y además, y a su vez, el régimen es legítimo si es conforme a la justicia. En consecuencia justo no es lo que define la ley como tal. Justicia es un principio previo a la ley positiva y es algo que se debate dentro del ethos. Praxis política y Estado Republicano, El Viejo Topo, 2016. Pàg. 124.

També ens ha parlat de l’antiga contraposició entre Oligarquia (el poder dels rics) i Democràcia (el poder dels pobres), i de la manera com aquest últim concepte va substituir la paraula República, ideal de comunitat ètica de vida sobria, desitjat per Rousseau, Robespierre i Jefferson; derrotat per la nova aristocràcia del diner (el capital). “La tradición res publicana con consciencia de ethos se estrechó y se reduje de forma vertiginosa durante el período de esplendor del capitalismo, cuya hegemonía ética (de ethos) civilizatoria, cuya ahormación del vivir y creación de unas necesidades orgánicas en las individualidades, comienza, según un gran intelectual, Antonio Gramsci, en torno a 1870. De hecho, la Revolución Rusa y el ciclo de luchas de masas que surgen con ella, se produce como consecuencia de la catástrofe generada por la guerra interimperialista del 14, no porque una clase trabajadora hubiese sido capaz de autoorganizarse como sujeto en lucha por crear. Ex ante, un ethos autónomo alternativo al creado por el capital, y que desease un mundo de vida auto protagonizado (hegemonía) por ella”. III