L’hem volgut tancar afegint-nos a la commemoració de l’Any Panikkar en el centenari del naixement del savi català, nascut a Barcelona el 1918. Pensem que no hi ha millor manera de cloure un cicle dedicat a l’ètica que retre un homenatge al filòsof que ha incorporat a la seva obra reflexions sobre el paper de la ciència, la tecnologia i la publicitat en les nostres societats; sobre la nostra relació amb la natura, i molt especialment sobre el diàleg interreligiós i intercultural.
Hem tingut el privilegi de comptar entre nosaltres amb la presència del comissari de l’Any Panikkar, Ignasi Moreta, doctor en Humanitats, professor de literatura catalana, i director literari de Fragmenta Editorial, que publica l’obra completa de Raimon Panikkar. Moreta ha volgut titular la seva intervenció “Llegir Panikkar”, per tal de donar-nos les claus per interpretar una obra tant extensa com profunda i rica, plena de connotacions que ens remeten a la seva complexa trajectòria vital.
Llegir Panikkar és llegir la seva vida; a tal punt n’és d’indispensable conèixer la pròpia vida per interpretar la seva obra. Ell deia “la meva obra és autobiogràfica, és una obra viscuda”. Nascut a Barcelona, de pare indi i hindú i mare catalana i cristiana, la religió del seu pare determina inexorablement la seva visió del fet religiós. Diu Moreta, en paraules de Panikkar: “El meu propi pare hauria d’haver anat a l’infern, perquè en tant que hindú no era cristià”, i la visió d’aquell infern preconciliar, dantesc, amb foc que cremava de debò, li provoca una resposta a aquesta angoixa que es fa palesa a la totalitat de la seva obra. De fet, ell es considerava sacerdot de l’ordre de Melquisedec, rei i sacerdot pagà que va ungir Abraham, és a dir, d’un ordre anterior al judaisme i al cristianisme. Per a ell, la religió no és qüestió d’exclusivismes, perquè cap en té el monopoli de la veritat. Per a Panikkar, la religió és “l’obertura al misteri de la vida”. Ens ho il·lustren les seves conegudes paraules quan va tornar del primer viatge a l’Índia: “Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat mai de ser cristià”. De les converses que va mantenir amb el bisbe de Vic, motivades per la seva poc ortodoxa vida privada com a sacerdot, explicava: “Jo li parlo de teologia i ell em parla de dret canònic”.
El seu és un “sacerdoci còsmic” que té cura del diàleg amb altres subjectes i tradicions. I lloa la figura del mestre, quan el diferencia, amb tot el respecte, del professor, erudit i ple de coneixements; en canvi, el mestre espiritual cultiva la saviesa, parla al cor, no només a l’intel·lecte. Els arbres del coneixement no ens deixen veure el bosc de l’esperit, i és quan l’home menja de l’arbre del coneixement que perd la innocència. “La innocència perduda ja no es pot recuperar. Però no es pot viure des de la sospita. Cal, per tant, una nova innocència i és en aquest sentit que Panikkar ens fa una proposta”, diu Moreta; podem recuperar una nova innocència després d’haver adquirit el coneixement.
Panikkar va estudiar Filosofia i Teologia, però també Química. Era el més gran dels germans, i estava destinat a dur les regnes del negoci (químic) familiar, i se’n va desentendre. Però això li va donar una sòlida formació científica, que es nota en els centenars de pàgines que va dedicar a la crítica de la ciència i, en especial, de la seva aplicació que és la tècnica. Era contrari a la idea de la tècnica com una autopista que ens duu al progrés, que qüestionava radicalment en la seva interpretació moderna i postmoderna, encara que aquest camí no ens ha d’induir a la confusió de trobar-nos amb un practicant de la moderna ecologia. No, ell va més enllà de la simple gestió dels recursos, i crea l’ecosofia: no el logos, sinò la sofia, la saviesa de la terra, “el que la terra sap de mi, jo l’he de respectar”. Era sensible al poder de la naturalesa sobre el seu interior, sense incórrer en el panteisme.
Panikkar és un místic: “La mística és la clau de comprensió de tota la meva obra”; una mística que no és una experiència individual, de levitació, de fenòmens extraordinaris. Veient-lo passejar a prop dels cingles de Tavertet, amb aquell posat distingit, i amb aquella vestimenta tant extemporània com elegant, te n’adonaves que el seu saber no era d’aquest món, però no se n’allunyava pas. La mística és l’experiència plena de la vida; fins i tot crea el neologisme ‘tempiternitat’: viure l’eternitat en el temps. Hi ha un temps (krónos) que és el temps del rellotge (un minut són 60 segons), i un altre (kairós), que és el temps empeltat de vida; no és el mateix una hora de patiment que una hora de goig. L’eternitat la vivim en el temps, ara; el contemplatiu viu a fons cada moment. Hi ha quelcom més enllà de la vida? Moreta respon una pregunta del públic amb una bella metàfora: “Jo sóc com una gota d’aigua que al final es dissol en el mar; però no sóc la gota, sinò l’aigua de la gota; la gota deixa d’existir com a gota, però l’aigua de la gota perdurarà per sempre més en l’eternitat de la mar”.