En aquests mateixos dies han coincidit un munt de notícies relacionades d’una manera o altra en aquesta visió complexa del desenvolupament metropolità en el qual estem, vulguem o no, estretament implicats. La notícia va ser la detecció, primer, i la captura més tard, d’un exemplar insòlit de linx ibèric, batejat com a Litio.
Litio va tenir la sorprenent ocurrència de travessar la península per venir a caçar conills catalans, que deuen ser més saborosos per a la seva atrevida existència. De seguida, els tècnics especialitzats en la supervivència de l’espècie van coincidir que un exemplar tan valuós estava especialment amenaçat en una zona tan trinxada per les infraestructures i no perquè no hi hagi suficient menjar de qualitat pel linx, sinó perquè hi ha massa carreteres, massa vehicles, massa veïns i massa insensibilitat manifesta. S’han endut el Litio mil quilòmetres enllà, on encara queden camps sense amenaces. Justament el contrari d’aquí.
El medi ambient, en perill
Dues informacions més d’aquests dies palesaven això de les amenaces. La primera, l’aprovació del PDU del nord de la comarca que està previst que alliberi -en realitat caldria dir, que condemni— des de l’oest de la Seat fins a Can Cases. Més de mig milió de metres quadrats de sòl edificable i una nova parcel·la triangular d’uns altres 60.000 metres quadrats més a l’altra banda, també potencialment convertibles en habitatges. L’altra informació, dels mateixos dies, es referia a l’activació per part de la Generalitat d’un nou avís preventiu per contaminació atmosfèrica en 40 municipis de la conurbació que formen part de la Zona de Protecció Especial, dels quals 16 corresponen a la zona sud de la comarca, per un excés de diòxid de nitrogen que afecta la qualitat de vida d’una població cada vegada més amenaçada per la saturació territorial.
Sempre que he tingut l’oportunitat de parlar amb els tècnics d’urbanisme que assessoren els polítics, justifiquen l’alliberament de sòl per l’existència d’una demanda gairebé imparable. No discuteixo la demanda, a jutjar pel nou ritme constructiu d’aquests darrers mesos. La gent vol habitatges on viure, asseguren. I és obligació dels polítics donar resposta a aquesta necessitat, afirmen taxativament. Tot plegat sense avaluar què representa posar en el mercat nou sòl urbà: més demografia concentrada, més necessitats de serveis i infraestructures, més llocs de feina a tocar d’on s’estableix la població, necessàriament més dificultats de mobilitat, més contaminació, menys espais verds, més degradació paisatgística, eliminació de terrenys agrícola i més impermeabilització del sòl, major perill de riuades, més necessitat de generació concentrada d’energia i de depuració d’aigües, etc, etc.
Habitatges vs preservació del medi
En contra del criteri sostingut gairebé com axioma, això que els polítics estan obligats a satisfer les demandes, començaria a ser hora de tot el contrari: els polítics haurien d’estar obligats, responsablement, a dir no en molts casos. Segurament hi ha demanda de nous habitatges, però també hi ha demanda de preservació de l’espai, només que darrere d’aquestes demandes d’aire lliure no hi ha les grans immobiliàries i promotores, que són les grans conselleres dels ajuntaments tradicionals. Ja va sent hora que els habitants valorem més l’espai que es preserva que la demanda inacabable de noves ocupacions.
Fa molt de temps que alguns pensem que els ajuntaments s’haurien de veure obligats a consultar la ciutadania quan projecten iniciatives definitives i inamovibles i, entre elles, l’ocupació de l’espai lliure és probablement la més catastròfica de totes. Una informació d’aquests darrers dies assenyalava, en aquest sentit, la queixa de l’alcaldessa d’Olesa, per les dificultats reals a l’hora de fer possibles les consultes ciutadanes: una altra de les reivindicacions eternes a les quals ningú no hi posa remei. Consultar, ajuda a eliminar el sentiment patrimonial del poder, instal·lat de manera tan terrible en el sistema municipal. Els solars, els carrers, els diners públics no són dels que governen els municipis, malgrat que ho sembli, perquè sobre els carrers, sobre els solars i sobre els recursos fan exactament el que volen aquells als quals hem posat perquè administrin, no perquè es considerin amos absoluts del que és de tots.
Menys absolutisme i més participació ajudaria força, però també més reflexió col·lectiva sobre on ens porta la colmatació del territori. Hem d’exigir més respecte pel medi ambient. Hem de ser inflexibles sobre la saturació territorial. Us quedareu atònits si feu servir el recurs que aquest setmanari posava també aquests dies a l’abast dels lectors: el comparador històric del territori que ha elaborat l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
“Mapes encarats que mostren el nivell de desenvolupament que la comarca ha experimentat en les últimes dècades”, dèiem ingènuament en presentar l’eina cartogràfica. Mapes encarats que mostren l’enorme desequilibri sobre el territori que ha experimentat l’àrea metropolitana, i amb ella, la comarca i el conjunt del país. III