Caldrà posar ordre en moltes coses i entre elles la qüestió de com s’administra el territori n’és cabdal. No sé si som a temps d’estructurar el país amb les velles comarques o calen les regions o potser les vegueries. No sé si desapareixeran definitivament les Diputacions i si totes les administracions de gestió tindran els mateixos límits municipals —ara, la gestió sanitària, d’ensenyament, judicial, i fins i tot l’eclesiàstica tenen límits territorials singulars, que no coincideixen entre ells de cap manera— però és evident que si algun dia els grups polítics es posen d’acord per fer una llei electoral més ajustada a la realitat, per exemple, hauran de comptar necessàriament amb ordenar l’actual desgavell.
Se’m va ocórrer reflexionar al respecte després de veure que l’alcaldessa de Vallirana s’ha entrevistat aquests dies amb la presidenta de l’AMB, Ada Colau, per fer-li veure que resulta aberrant que un municipi com Vallirana estigui exclòs de l’AMB. Li van dir que és obvi que Vallirana forma part de l’àrea territorial metropolitana i que caldrà resoldre l’evidència orgànicament. Del que no van parlar és que les mateixes raons que presenta Vallirana podria presentar Rubí, si volgués, encaixonat entre Sant Cugat i Castellbisbal (que formen part de l’AMB) o Castellví, limítrof a Sant Andreu de la Barca (que també n’és membre), o encara més Martorell, molt més àrea metropolitana, per exemple, que no pas Montgat (que en canvi és un dels 36 municipis de l’AMB). El cert és que l’AMB, socialista a tots els efectes des de l’any 79, malgrat la dissolució administrativa per competir agosaradament amb la Generalitat i la resurrecció posterior amb la nova llei de l’any 2010, ja va ser un nyap de disseny quan la van parir, però ara resulta un anacronisme inexplicable.
Gran pes del Baix Llobregat a l’AMB
Dels 36 municipis que en formen part, 22 són del Baix Llobregat (23 si comptem L’Hospitalet, que caldria comptar-lo), set són dels Vallesos; quatre, amb Barcelona, del Barcelonès i dos del Maresme. Ja es veu que la corona metropolitana inclou tot l’entorn de la ciutat comtal, però és evident que la comarca del Baix Llobregat representa el 64% actual de l’AMB, el 66% si s’incorpora Vallirana: és a dir, dos terços, del territori i poc menys d’un terç dels habitants globals.
No cal entrar amb el pes de Barcelona sobre les decisions últimes que l’AMB fixa, especialment pel que fa a l’urbanisme, l’ordenació del territori o les infraestructures. Ja es veu que la comarca té un pes relatiu, si tenim en compte que Barcelona té 25 representants en el Consell de govern i que els 23 municipis del Baix Llobregat en tenen 34, exclosos els 4 de L’Hospitalet i tots ells amb criteris molt diferents, atenent molt més a les famílies polítiques que no pas als interessos de pertinença territorial.
Ajustar-se als límits de la Regió 1?
Ja deia que Vallirana mereix estar dins l’AMB, però la seva entrada no resol el problema de l’estructura orgànica de l’ens. De fet, avui l’àrea metropolitana de Barcelona, territorialment parlant, s’ajusta molt més al que eren els límits de l’antiga Regió 1 (El Baix Llobregat, els dos Vallesos, el Maresme i el Barcelonès complets i no a trossos) que no pas a aquest organisme a mitges sense raons que ho justifiquin que és l’actual AMB. Si algun dia desapareixen les estructures solapades, poc ajustades al sentiment territorial del país i se simplifiquen els organismes de gestió, en el nostre cas, podríem prescindir de la Diputació de Barcelona, de cinc consells comarcals i de l’AMB i crear un únic organisme sobre la base de l’antiga distribució comarcal amb els límits de la Regió I. Dissenyat —el mapa regional de Catalunya—, no ara, sinó quan Catalunya tenia menys de la meitat d’habitants, és cert, i unes poques comarques menys, però posant de manifest un sentiment molt arrelat a la realitat territorial del país avui poc discutida malgrat els anys.
És tanta la feina, tan diversos els interessos i tantes les atencions superlatives, que parlar avui de simplificar estructures i de vincular-les a la realitat del territori, sona estrany. Semblaria que hi ha urgències més peremptòries. Però aquesta és una reflexió imperativa per posar ordre d’una vegada. Per canviar les lleis i adequar-les a allò que sembla més racional i operatiu. És veritat que, les Diputacions, per exemple, són intocables si no es reforma la Constitució. Però és el Parlament de Catalunya qui podria refer l’estructura de les Regions, subsumir les funcions de les 4 Diputacions en les IX Regions possibles, eliminar els consells comarcals sense necessitat de fer desaparèixer els límits comarcals tradicionals i reconvertir l’AMB en un consell de Regió amb atribucions augmentades (sobre la base dels serveis de les Diputacions i dels Consells).
Un debat que cal entomar
Bé, ja es veu que no estem en aquest tema. Que resulten més importants altres qüestions, com ara què farem quan s’eliminin les infraestructures ferroviàries del centre de les ciutats, com organitzarem la mobilitat entre ciutats i pobles, com activarem l’economia, sempre ensopida en aquest context. Però algun dia s’hauran d’afrontar les velles discòrdies, relativament poc importants, però sempre pendents: a on pertany l’Hospitalet? Quina solució donar a la reivindicació del Baix Llobregat Nord? Quina ha de ser la relació entre el territori, les seves estructures de gestió i la ciutadania que elegeix corporacions locals, cada vegada més sotmeses pel batibull legislatiu, als organismes supramunicipals que decideixen tantes coses que el ciutadà no controla directament?
S’apropen les municipals i estaria bé que algunes d’aquestes qüestions formessin part de les preocupacions dels candidats. Em temo, però, que els interessos dels partits vagin més per ocupar el màxim poder possible, que no pas per fer servir el poder per ordenar la nostra vida comunitària. Seria una gran sorpresa algun símptoma en aquest sentit.