L’Ajuntament de la ciutat els fa costat ni que sigui retòricament. Un recurs, el de la retòrica, que domina prou bé.
El domina bé perquè, mentre dóna suport a les concentracions i va penjar en el seu moment pancartes al balcó de la casa consistorial afirmant que “volem acollir”, va votar en contra, en el darrer ple de setembre, d’una moció d’ERC, la CUP-PA i Canviem LH, reclamant el dret a l’empadronament universal a la ciutat, arran de les tancades de migrants que es van produir a la Casa de Reconciliació de Can Serra i després a l’Ateneu La Pua de Santa Eulàlia i que ara prossegueixen a l’Ateneu el PAHtio de Pubilla Casas.
Tothom que sigui sensible al drama dels refugiats i, per extensió, al drama de l’emigració forçada del Tercer Món, sap que l’empadronament és un aspecte clau per aconseguir els mínims drets de ciutadania: l’accés a la sanitat pública, a l’habitatge, a la regularització laboral, al reagrupament familiar... El més flagrant és que la negativa a l’empadronament dels migrats vulnera la Llei General del Padró, malgrat que no tinguin domicili fix, fet que han denunciat repetidament els afectats, alhora que han insistit que l’Ajuntament cobra taxes abusives per tràmits d’estrangeria que resulten imprescindibles, abusant (valgui la redundància) de les precàries condicions de les persones més desafavorides. Migrants que, a la ciutat, representen al voltant del 23% dels residents reals i que sovint no gaudeixen de les mateixes condicions, drets ni oportunitats que la resta dels seus conciutadans.
Desallotjats
Per acabar-ho d’adobar, el 18 d’octubre, sense que l’Ajuntament mogués un dit, es va produir el desallotjament de l’Ateneu La Pua i els 7 migrants de la Tancada que hi dormien, van haver de demanar auxili als companys del PAHtio perquè els deixessin un racó per no dormir al carrer, juntament amb uns altres 8 companys més, que comparteixen estada. I això, després que els membres del col·lectiu hagin assenyalat la sintonia que mostrava amb la seva situació el regidor socialista de Benestar Social cada cop que es reunien amb ell, malgrat que després el seu vot va ser contrari en la moció del plenari que els podia ajudar.
Més retòrica. L’any 2013, l’àrea de presidència es va treure de la màniga el projecte L’H On amb l’altisonant títol de “L’Hospitalet, la ciutat de la participació”. El seu objectiu era la promoció d’una ciutat participativa on veïns, veïnes, entitats i govern municipal contribuïssin al bon govern, la convivència i la cohesió social de la ciutat. Les funcions del Servei de Participació eren, entre altres, donar suport en la gestió dels òrgans i espais de participació estables de la ciutat o promocionar i dinamitzar processos participatius, assenyalant la importància de la societat civil a l’hora d’impulsar projectes. Aquests últims dies, un col·lectiu de Pubilla Casas es queixava que el regidor de Cultura s’havia negat a finançar un llibre sobra la història del Flamenc a la ciutat —que va marcar època als anys 70 i 80—, afirmant que l’Ajuntament no pot respondre a qualsevol que vulgui publicar un llibre, per manca de pressupost.
Notable excusa si es té en compte que, recercant els diners gastats, per exemple, l’any 2017, només en campanyes municipals, l’Ajuntament de la ciutat va dedicar 370.000 euros a promocions —dels quals al voltant de 200.000 provenien del Fons del Foment del Turisme— i d’aquests, 107.000 euros, van anar a parar a diferents mitjans de comunicació (vet aquí com es pot afavorir que alguns no et tractin malament). I, per cert, fa gairebé només una setmana, la Junta de Govern va acordar un servei de seguiment televisiu de les notícies referents a l’Hospitalet i l’elaboració de l’estudi d’impacte corresponent, des d’ara mateix i fins a l’octubre de l’any 2020 (?), a una empresa externa per un import global de gairebé 10.000 euros. Tot això em fa pensar, d’altra banda, que l’enorme plantilla de professionals de la casa pel que fa a la comunicació, encara és insuficient per segons quines coses i cal demanar ajuda —pagant— a fora.
De maçons i flamencs
I, reflexionant sobre aquestes coses, m’ha vingut al cap la notícia recent que el candidat a l’alcaldia de Barcelona, l’exprimer ministre francès Manuel Valls, podria ampliar les seves possibilitats electorals gràcies a les seves magnífiques confraternitats amb els maçons catalans. L’Ajuntament de l’Hospitalet podria esgarrapar algun caleró demanant al seu Cap de Comunicació que és un expert en la maçoneria, que assessorés en hores perdudes —si és que es poden comptabilitzar— al candidat socialista Collboni sobre un món que a ell segur li és del tot desconegut. Amb aquests hipotètics ingressos, potser es podrien rebaixar les taxes als migrats o potser es podria afavorir la memòria dels flamencs de la ciutat que tantíssim van fer per la cohesió d’una societat també migrant aleshores i pagar-los d’alguna manera els enormes favors que van fer als successius consistoris socialistes.
Clar que, quan es tracta de socialistes, no hi ha negoci. Hi ha favors. Per cert, i sense que tingui res a veure.
Observat el llistat de contractes menors del segon trimestre de 2018 (el darrer publicat fins ara) se’ns han anat els ulls, així, per sobre, a dos contractes, de 14,276,79 euros i de 10.888,79 euros respectivament, corresponents a la Programació Artística dels Centres Culturals i a l’Assistència Tècnica, Infraestructures i producció del Pregó de les Festes de Primavera, adjudicats a sengles empreses vinculades a la persona que es va presentar en el número 43 de la llista que va encapçalar José Montilla a les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 2006. I això sense entretenir-me gaire. Amén.