El fet de ser del mateix poble i del mateix partit que ell m’ha portat moltes vegades a pensar en la seva figura des del vessant polític, però també moltes altres des del vessant humà.
Sovint he pensat en el moment específic en què en Josep Tarradellas va haver de deixar-ho tot per anar a l’exili, i emprendre aquell camí que no sabia fins quan duraria, i que de fet es va allargar massa més temps del que la lògica feia pensar.
El trist moment de marxar, però també els primers moments en un nou país, amb uns nous veïns, amb una llengua i uns costums diferents dels seus... i tot això que molts cops havia pensat, i que mentalment havia situat en un passat llunyà i del tot irrepetible, de cop se’m va tornar a reproduir al meu cap quan en un carrer, d’un dia gris i fred de tardor a Ginebra vaig veure la Marta Rovira.
Després d’abraçar-la, i preguntar-li per tot i més, després de sentir un altre cop la seva veu... vaig tenir aquell moment, típic de les pel·lícules en que t’abstraus i no sents res de fons, i vaig pensar en aquella darrera reunió que havíem tingut a la seu nacional d’Esquerra Republicana, a Barcelona, on no ens podíem imaginar que la següent vegada que ens veuríem seria a 800 kilòmetres, a l’exili. I esmorzem i dinem plegats, i mentre explica la seva nova vida quotidiana es genera la falsa sensació que tot és com abans, que estem en un restaurant a l’Eixample de Barcelona dinant i parlant de coses normals... Però després de passar només unes poques hores amb la Secretària General del meu partit, i ja de camí cap a l’aeroport, la tristor em torna a envair en veure motius nadalencs a les botigues i pensar que la Marta, i d’altres presos polítics i exiliats no passaran el Nadal a casa.
Perquè és tan trist pensar que novament, igual que al 39, hi ha gent que ha hagut de marxar de casa seva per motius polítics, deixant-ho tot, simplement perquè saben que no se’ls jutjarà amb neutralitat, ni tan sols amb imparcialitat. Perquè el motiu de la seva marxa no ha estat perquè saben que no han fet res malament, que també, sinó perquè saben que ni tan sols podran defensar-se, perquè a Espanya no hi ha separació de poders, no hi ha justícia.
He de reconèixer que la tristor m’inunda completament, però el sentiment de ràbia també m’envaeix, perquè l’Espanya del 2018 és pitjor que la de 1939 perquè com a mínim en aquella època mitja Espanya, la republicana, no hi estava d’acord amb aquells actes d’injustícia. Avui dia, en canvi, els suposats hereus d’aquells republicans són cooperadors necessaris d’aquest acte d’injustícia.
Tanmateix, després de tornar a veure el somriure de la Marta, tinc clar que ens en sortirem!