De fet a la comarca hi ha 103 urbanitzacions (el número pot diferir, atès que molts cops és complicat saber els límits geogràfics de les mateixes) de les quals 49 tenen importants dèficits. Són moltes urbanitzacions en una comarca de només 30 municipis, o el que és el mateix, de mitjana cada municipi té més de tres urbanitzacions.
Per tant, és un tema que com a comarca ens afecta, i molt, i és l’hora de deixar de mirar a una altra banda i entomar-lo d’una vegada per totes com un gran repte pendent.
Els municipis, en acabar el franquisme, van afrontar el primer gran repte que era nodrir les viles dels serveis i equipaments més essencials, i quaranta anys després és més que evident que aquesta fita s’ha assolit.
El segon gran repte va ser recuperar els nuclis antics i els barris, i fruit de la Llei de Barris es van poder recuperar reurbanitzant-los, i aplicant mesures socials a aquests. Ara ens toca afrontar el tercer gran repte, que no és altre que acabar amb els dèficits urbanístics que pateixen les urbanitzacions. Tan bon punt es comencen a posar els primers fonaments per fer això possible. Fins al mes de maig, des de la Diputació de Barcelona es faran els estudis necessaris per identificar els dèficits d’aquestes urbanitzacions. Després vindrà el gran moment, ja que pertocarà fer els projectes de reparcelació i d’urbanització que, d’acord amb la llei, són els parcelistes i els mateixos veïns qui els han de pagar. Però és evident que en la majoria de casos aquests no tenen la gran quantitat de diners que han d’aportar.
Així doncs, les administracions hauran d’anar en dos sentits per realment solucionar el problema d’una vegada per totes.
En primer lloc caldrà preveure un sistema de pagament de les obres dividit en terminis perquè els veïns no ho hagin de pagar de cop.
I en segon lloc, cal modificar la normativa per no fer tan exigents els criteris d’urbanització dels carrers. Potser no cal que la il·luminació dels carrers sigui amb la mateixa intensitat i que els fanals estiguin a la mateixa distància que als centres de les viles.
Potser no cal que hi hagi xarxa de sanejament, i en tenim prou amb sistemes autònoms de fosses. Aquests són dos exemples de les nombroses possibilitats que hi ha d’abaratir costos, però cal que la normativa no sigui tan exigent i per tant cal modificar-la. Així mateix és l’hora d’arremangar-nos i posar fil a l’agulla.