Robert Casajuana i Orivé va néixer al Papiol l’any 1941. Es defineix com un producte de la postguerra. Va ser alcalde del seu poble natal del 1976 al 1979, a l’última etapa del franquisme. Més tard, ja en democràcia, va guanyar les eleccions del 1983 i va tornar a ser alcalde fins al 1987, quan va perdre contra els socialistes. Però Casajuana no se’n va donar per vençut i va vèncer en una de les primeres mocions de censura de Catalunya, el 1989. Va revalidar el càrrec el 1991 i el 1995, retirant-se el 2003 després de quatre anys com a cap de l’oposició. El català i el Papiol sempre han estat dins de les seves prioritats, diu. Per això, el municipi sempre ha sigut, és i serà un pilar fonamental de la seva mirada política, perquè “el contacte directe amb el ciutadà” és essencial, cosa que “sembla impossible” a la política catalana i espanyola.
Activista catalanista a l’època del franquisme?
Correcte. Vaig començar amb 16 anys organitzant activitats culturals al Papiol, i va ser en aquell moment quan em vaig adonar de la repressió que s’hi vivia, perquè només es parlava en castellà i el català el deixaven de banda. No obstant això, després de realitzar algunes accions que anaven en contra del règim franquista, l’alcalde d’aquell moment em va oferir entrar al consistori.
I vostè va acceptar...
Sí, l’alcalde em va dir que també es podien fer moltes coses des de l’ajuntament, tot i que el que volia era estalviar-se un problema al carrer integrant en el seu equip a una persona que li duia mal de caps.
Quina edat tenia quan va entrar a l’Ajuntament del Papiol?
Uns 23 o 24 anys. Era molt jove, i més en aquella època, en la qual tots els regidors tenien més enllà dels 50.
Aleshores, no va ser mai franquista?
No, era un ‘agent doble’ [somriu]. Feia el mateix però de forma legal, demanant els permisos al Govern Civil de Barcelona, i camuflava alguns actes com els cursos que vam organitzar per aprendre català a principis dels setanta. D’aquesta manera vaig aconseguir fer coses pel poble navegant en dues aigües.
Va ser tinent d’alcalde durant el règim franquista i després alcalde durant la Transició i la democràcia.
Exacte. Els regidors del Movimiento em van escollir alcalde l’any 1976 per unanimitat, amb 36 anys. Llavors, perquè la gent notés que hi havia un canvi d’època, perquè Franco ja havia mort, vaig fer el meu discurs com a nou alcalde en català i la gent va quedar sorpresa, fins i tot una senyora va se’m va apropar per felicitar-me.
¿Sorpresos?
Sí, perquè encara eren vigents les lleis franquistes que prohibien el català, però les necessitats eren democràtiques.
Quina creu que va ser la seva principal aportació al poble del 1976 al 1979?
Les escoles. Molts diuen que sóc l’alcalde de les escoles. Al Papiol no hi havia gaires centres educatius. De fet, els meus fills anaven a una granja arreglada. Era un desastre. Així que vaig anar a la ‘Delegación de Educación y Ciencia’ i, després d’insistir i presentar tot el que demanaven, vaig aconseguir que es fessin les escoles. Fins i tot amb l’excusa que “el Papiol creixeria” van construir més escoles de les que ens tocaven.
Josep Tarradellas
Als seus primers anys com a alcalde, a la Transició, l’aleshores president de la Generalitat Josep Tarradellas va visitar el Papiol.
Sí, va venir a inaugurar uns equipaments durant les festes del Papiol del 1978. Li vaig ensenyar el poble i va quedar molt sorprès de les accions que estàvem fent des de l’Ajuntament. Era un home molt observador.
Va parlar de la dictadura amb el president?
Molt. De fet, li vaig preguntar què havia passat a la guerra perquè em donés la seva visió. Sap que em va respondre? “Tots vam ser culpables, no ens vam saber entendre”.
En democràcia
L’any 1979, quan va haver-hi les primeres eleccions municipals, no es va presentar. Per què?
Vam formar partit independent i volien que jo anés com a cap de llista però a l’últim moment em vaig retirar, hi havia moltes diferències entre uns i altres i moltes lluites internes. Era jove i vaig decidir no cremar-me políticament.
Però el 1983 es va presentar als comicis i va guanyar.
Sí, gairebé amb majoria absoluta.
Què va fer fins al 1987?
Una de les principals accions d’aquella legislatura va ser potenciar la indústria al Papiol. Vaig fer descomptes per a les empreses que s’instal·laven al municipi, però a canvi havien de contractar gent del poble a l’atur.
Els socialistes van guanyar al 87 però dos anys després va presentar una moció de censura...
La vaig guanyar i vaig tornar a ser alcalde. Molts diuen que va ser la primera moció de censura en democràcia de Catalunya. Va ser possible perquè el PSC no tractava gaire bé a un dels seus fundadors al poble, a en Gómez Reverte, que es va cansar i va donar suport a la moció.
Com va reaccionar la gent del poble a la moció de censura?
Va ser espectacular. Al Ple de la moció hi havia Policia Local i Guàrdia Civil, per sort, perquè va haver-hi molts regidors que van anar més enllà del descrèdit verbal, especialment contra en Gómez Reverte. Però després de ser investit alcalde havia de convocar un Ple en 48 hores per un tema econòmic, i com que sabia que l’ambient al poble estava molt crispat, el vaig convocar a les 7 del matí. Així em vaig estalviar que vingués mig poble i arribessin a les mans, perquè quan van arribar les primeres persones preguntant pel Ple ja feia estona que s’havia acabat.
Després d’això va anar tot rodat, guanyant les eleccions del 1991 i 1995.
Sí, després vaig ser alcalde 10 anys més des de la moció, però a partir de 1991 vaig afiliar-me a Convergència perquè volien que no em tornés a presentar per la llista independent. M’estaven fent el llit i al final amb el canvi vaig tornar a ser alcalde 8 anys més, del 1991 a 1999.
Què destacaria d’aquesta última etapa com alcalde?
Vam solucionar el problema de l’aigua al Papiol. Ara el poble pot créixer tres o quatre vegades més sense cap problema d’abastiment. Això ho vam aconseguir amb un conveni amb Aigües de Barcelona. També és important la planificació urbanística actual, la qual vam desenvolupar fent les dues zones industrials i el principal pavelló esportiu del poble.
El ‘procés’ català
Després de tants anys en política i sent activista catalanista, com veu el ‘procés’?
El procés català... El problema és que tot el que tenim a Catalunya ho perdem els mateixos catalans perquè no tenim unitat entre nosaltres. És dur, però és així. Tanmateix, la primera solució per a aquest conflicte passa per un Pacte Fiscal beneficiós per a Catalunya.
Està a favor de la independència?
Sóc el primer que firmaria per aconseguir un estat independent com Andorra, però el sentit comú em diu que ara no és la millor opció. Però a la llarga Catalunya serà independent.