Deixarà pas a un nou director d’orquestra a partir del juliol, quan es jubili. Tot i això, l’esperit d’entrega no només al món de la cultura, sinó també a la ciutat, hi romandrà, diu.
Aprofitant els 25 anys de l’Auditori, heu preparat una programació farcideta…
Més que una programació especial, és una evolució d’una programació d’any rere any. Cada vegada intentem programar espectacles per a tota mena de públic. Aquest any coincideix que hi ha molta oferta de les companyies -ja que estem sortint de la crisi- amb l’aniversari de l’Auditori. També hem fet una selecció més acurada d’alguns espectacles.
Suposo que l’efemèride és un bon moment per fer un canvi.
Sí. Aquestes excuses van molt bé per plantejar certa renovació en tot. Es donen moments d’anàlisi i reflexió de l’evolució d’aquests anys... Vaja, que no has de donar tantes explicacions perquè t’aprovin propostes.
Com és fer 25 anys?
Aquests 25 anys són una fita de l’evolució d’aquest teatre. Vam començar amb recursos molt minsos, sense pressupost. Afortunadament els nostres clients eren les entitats ciutadanes, que feien servir l’Auditori per fer les seves activitats, i des d’àrees municipals utilitzaven l’Auditori per a concerts i altres espectacles. S’ha millorat tècnicament amb tots els mitjans, s’han arreglat petits defectes i la plantilla ha crescut. Hem d’intentar que es faci malbé el teatre.
Pensava que calia tenir cura de les coses.
Això ho dic per una anècdota que em va passar en un congrés sobre espais teatrals al País Basc. Amb la inauguració d’un palau de congressos a Bilbao, el conseller de torn del govern basc va dir: “Oigan, ahora, rómpanlo”. Ell es referia al fet que s’utilitzés, que es gastés, que fos un espai aprofitat.
I ha estat així?
La gent al·lucina quan diem que l’Auditori té 25 anys i veuen que està com una patena. Les persones que hi treballen són molt polivalents. Si es fon una bombeta, al moment es va al magatzem i es canvia. Estan compromesos amb el projecte i estimen l’espai. Algun dia, fins i tot, ens hem quedat a dormir a dins.
Tinc entès que es jubila a l’estiu.
Sí, el juliol. Bé, s’ha acabat. Però hi ha gent que aquesta espelma la pot continuar mantenint.
Se sap qui el substituirà?
Buscarem algun tipus de forma d’escollir la persona que m’ha de substituir, seguint la línia d’obertura de l’Auditori a tothom. Aquí cuidem molt a la gent que ve que no són professionals, com escoles o acadèmies, perquè l’espectacle surti el millor possible i deslliurar-los de responsabilitats tècniques. Però també amb el món professional ho hem fet. Per aquí han passat companyies molt importants que ens han felicitat. Puc dir que deixo aquest teatre millor de com el vam trobar.
Amb quin moment, espectacle o anècdota es queda, d’aquests 25 anys?
Fa poc va venir una companyia de dansa del Japó, en el marc del 150è aniversari de relacions diplomàtiques entre aquell país i Espanya. Barrejava el món de la dansa amb la tecnologia. Impressionant.
Un programa emblemàtic
I què recorda dels ‘Moros i cristianos’ d’en Sardà?
Va ser molt divertit. Era el teatre de la tele. Vam fer amistats. El cap tècnic de llavors, el Manolo, va fer molta amistat amb el Padre Apeles. A més, s’omplia la sala, i tenies una altra sensació. Tècnicament ens va suposar una millora, ja que havíem de donar servei a aquella gent.
En aquell programa hi va participar, com a públic, un molt jove Pedro Sánchez...
Ah sí? No me’n recordava!
Hi ha hagut alguna visita il·lustre més?
Va venir el rei, l’Aznar, en Montilla... Aquí [al despatx on té lloc l’entrevista] tenia un sofà on van seure l’Aznar i en Montilla, quan era alcalde. Hi havia molta seguretat, franctiradors que havien de pujar a dalt de tot del teatre...
I com va acabar la trobada?
Es van quedar ells dos aquí. L’Aznar no volia fotos. Jo els hi vaig donar un cafè, vaig tancar la porta i aquí es van quedar. No em van trencar res ni em van fer cap taca al sofà [riu].
I recorda alguna activitat especial?
També recordo un acte de Volkswagen que van fer a l’Auditori. Em van desmuntar el teatre! Una setmana abans van arribar tres tràilers directament d’Alemanya i venien a prendre mides a tort i a dret. Pensava, “són alemanys”. Fins i tot van fer servir una màquina expenedora per posar tota la informació de com anaven repartits els convidats, amb el seu disseny. Perfecte tot. Hi ha passat tanta gent per aquí i hem fet tantes coses... Excepte casaments, de tot!