El Baix Llobregat Nord és Passió

Els seus pares ja es coneixien i parlaven sobre les passions. Ara, els dos han coincidit com a presidents de les passions d’Olesa i Esparreguera. En Pere Quer, d’Olesa, acaba d’aterrar fa relativament poc a la presidència, mentre que en Josep Cuscó, d’Esparreguera, deixarà el càrrec quan acabi aquesta temporada. El Llobregat els reuneix pocs dies abans de l’inici de les representacions de teatre popular més importants de tot Catalunya i d’arreu de l’Estat, les passions.

Que hi ha rivalitat és un fet. Sana, però evident. I que en el passat va ser especialment intensa, també, segons ens confirmen els dos presidents. “Això ens ho han explicat els avis, nosaltres no ho hem viscut”, asseguren Cuscó i Quer. Sigui com sigui, aquesta competència ha estat possiblement una de les raons que han fet perdurar uns espectacles que fa segles se celebraven a tot arreu i que ara són relíquies d’un passat que ja no tornarà.

Però qui va començar abans? En la nostra dèria per datar cadascun dels aspectes del nostre dia a dia, en una pretesa recerca de puresa o superioritat, sorgeix aquesta pregunta, a la qual tant Cuscó com Quer li treuen ferro. “El que té mèrit no és que un poble hagi començat a fer la Passió el segle XVI, sinó haver-la continuat fent. La cosa important no és ser molt antic, sinó haver perdurat”, diu Quer. Cuscó assenteix amb el cap i afegeix: “En el fons ens necessitem”. Una antiguitat que, tanmateix, és important a l’hora d’organitzar les representacions. “És molta feina, però l’avantatge és que com venim de l’any anterior no s’ha de començar de zero”, reconeix al respecte Cuscó.

I és que preparar una representació teatral d’unes cinc hores en la qual poden arribar a participar 300 actors, amb un constant canvi escenogràfic -per fer-se a la idea de la magnitud d’això és necessari baixar a sota de l’escenari de la Passió d’Olesa i veure l’entramat d’elevadors i fons preparats per pujar i baixar segons es canvia d’acte- és una tasca, mai millor dit, bíblica.

És per aquest motiu que des que acaba la temporada ja es comença a pensar en l’any següent. Els assajos generals arrenquen el gener, i ara estan ultimant serrells. “S’ha de tenir present que som un espectacle tradicional i popular que fa temporades de nou i 10 representacions: això és ser molt valents”, assegura Quer, que diu que de mitjana hi van a veure l’espectacle unes 5.000 persones, unes xifres que per a aquest tipus de representacions “són molt altes”.

La Passió: una història “humana”
Malauradament, les passions s’han vist en part afectades pel desarrelament religiós [veure pàgines 6-9]. Si abans la població hi anava “en massa” a veure la Passió al teatre, ara les xifres són menors. “La majoria de gent pensa que es tracta d’un espectacle religiós, i no és només això”, argumenta Cuscó. “Alguns pensen que no va amb ells, i això és el gran error, perquè la Passió explica una història humana”, explica Quer. Però com l’apòstol Tomàs, fins que no veuen l’espectacle no hi creuen. “Després, quan ens visiten, es queden parats”, diu Cuscó, que afegeix que la Passió és una història “que tranquil·lament es pot transportar al dia d’avui, ja que té molts punts de semblança amb l’actualitat”. “Moltíssims”, confirma Quer. “Hi pots veure com el poder intenta sufocar qualsevol cosa que no li vagi a favor i es parla sobre els judicis justos i injustos”, afegeix el mandatari olesà.

Per tot plegat, els dos presidents coincideixen en opinar que les passions “són un signe d’identitat d’una col·lectivitat que les fa i un espectacle tradicional i popular”, en paraules de Cuscó. I això té molt a veure amb la història recent. “Fer la Passió es torna allò que distingeix Esparreguera i Olesa de la resta: per això s’aguanta”, afirma Quer, que recorda com el 1847 Olesa, una població de poc més de 2.000 habitants aleshores, va fer un teatre per a 600 espectadors. “Això vol dir que la representació de la Passió deixa de ser una cerimònia de consum intern i comença a oferir-se als altres pobles com a signe d’identitat local”, rememora Quer, en un procés similar al d’Esparreguera. Va ser aleshores quan les passions, arreu del país, van deixar de ser una cosa purament religiosa, relacionada amb la fe i els rituals de la Setmana Santa, per passar a ser quelcom que organitzava el poble.

Influències a la parla quotidiana
Una tradició centenària que ha deixat, evidentment, una petjada important. Fins i tot en la parla dels olesans i els esparreguerins. Fa uns anys es va editar un llibre que recollia expressions dels textos teatrals de les dues passions que havien passat a la parla popular. Preguntem als presidents i n’apareixen exemples. “És el pou del patriarca, quin bell lloc per reposar”, que diuen els apòstols i Jesús al text de la Passió d’Esparreguera. Però potser per animar a anar a veure les passions, uns altres faran servir una frase del text olesà, pronunciada per Judes i dirigida a Jesús abans d’anar a casa de Simó. “Davant de tan bella crida, qui gosa dir-li que no”.