Néstor Zamora és de Cornellà. Nascut el 1984, va començar a jugar als 5 anys, el 1989, al Club Bàsquet Cornellà i fins al desembre de 2018 no es va treure la samarreta blava. Dorsal 5 i capità del sènior EBA del principal club de bàsquet cornellanenc, va mantenir aquest número fins als 22 anys, quan va marxar a Galícia i a altres llocs de la Península per provar fortuna en nous projectes esportius. Fa quatre anys, el 2015, va tornar al Cornellà, on va finalitzar la seva àmplia trajectòria com a jugador de bàsquet. Ha passat per totes les categories del club, donant amb 20 anys el salt al primer equip. Un referent per al bàsquet de la ciutat i la comarca que, tot i retirar-se fa uns mesos, continuarà lluint el color blau pels carrers de Cornellà i, segurament, per les banquetes del club.
Els meus inicis van ser quan tenia 5 anys i va ser per logística de la meva mare. Ella té una botiga a la plaça de l’Ajuntament i necessitava que fes alguna activitat extraescolar. El bàsquet era a prop i vaig fer els primers bots amb el Club Bàsquet Cornellà, on hi he estat jugant 22 anys.
Però la passió pel bàsquet et va arribar més tard...
Exacte. Quan era un nen anava a l’estadi a veure els partits del primer equip, a l’època que es va vincular amb el Barça. Allà vaig veure jugadors com en José Rey o en Gerard Rubio i aleshores és quan em vaig enganxar al bàsquet, amb 8 o 9 anys.
En aquesta etapa de col·laboració vas tenir Manolo Flores com a entrenador.
Sí. De fet vaig coincidir amb ell perquè l’entrenador que hi havia va marxar per temes personals i aleshores en Manolo Flores, molt vinculat al FC Barcelona, va agafar el primer equip durant uns quatre mesos.
Flores va dir el mes passat a la presentació dels 90 anys del CB Cornellà que abans no hi havia tants fisioterapeutes...
A l’època que vaig tenir en Manolo d’entrenador teníem fisioterapeuta i metge, però ell es referia a nivell d’estructura. Jo vaig poder jugar al Barça B a l’últim any a LEB i l’estructura és enorme: tens els fisios que vulguis. Suposo que quan va estar al Cornellà, trobava a faltar tota l’estructura del Barça.
Però teniu grans professionals sanitaris al primer equip.
Sí. De fet, al CB Cornellà, des de LEB fins a EBA, sempre hem tingut fisioterapeutes. Això és molt important per al club, que intenta cuidar aquesta estructura i en els últims anys s’ha anat augmentant i professionalitzant encara més.
Tornant a la teva carrera. Vas anar-te’n a jugar a Galícia, oi?
A 22 anys vaig marxar a jugar fora. Va ser la meva primera experiència fora de Cornellà, a Galícia, on vaig passar dos anys, el primer a Vigo i el segon a Ourense. Després vaig fer una ruta per diferents equips d’arreu de la península de la categoria LEB fins a tornar, farà quatre anys, al primer equip del Cornellà.
Buscaves nous aires esportius?
Vaig prendre aquesta decisió després de molt meditar-ho perquè volia noves aventures i nous projectes. El Gestibérica Vigo, que era un projecte que hi havia en aquell moment a nivell nacional, era ambiciós, i em va fer créixer esportivament. Van ser dos anys molt bonics a Galícia.
Quina és la fita que més t’ha enriquit en aquests anys fora de Cornellà?
El fracàs. En els dos anys que vaig estar a Andorra, un dels fracassos esportius que em va fer aprendre més va ser perdre el partit per pujar a LEB a Mallorca. Vam perdre d’una cistella a l’últim segon. És important aprendre de les derrotes. És un punt que em va fer créixer com a persona i professionalment dins del bàsquet, perquè també s’ha d’aprendre a superar els obstacles.
La retirada
Després de tota una vida dedicada al bàsquet, t’has retirat aquest any...
Va ser difícil, perquè sabia que el Cornellà feia 90 anys i m’hagués agradat ser-hi com a jugador, però al final has de prendre decisions. Havia de coordinar el tema laboral i familiar i vaig veure, a més, que no podia estar físicament al 100%.
I pel que fa al tema familiar?
Tinc una nena de 2 anys i, al final, si volia estar més temps amb la meva família no hauria estat a gust al club. L’estructura del CB Cornellà et fa entrenar x hores a la setmana, necessita que siguis una persona que donis una resposta i responsable, anar sempre als entrenaments i jo no volia anar a mitges tintes.
Com va ser el comiat del club quan vas dir que te n’anaves?
Entre la meva família i la meva dona van organitzar un bon comiat, va venir la meva família i els meus amics i va ser molt emocionant. Molt content i molt afortunat de poder acomiadar-me del bàsquet d’aquesta manera. Del club estic molt agraït, dels presidents el José Rey i el Josep Nadal; a Sílvia, que és una persona que és a l’oficina i és increïble. Als entrenadors i a tots; al final jo, al Cornellà, he estat sempre molt a gust.
I a la ciutat?
Jo sóc de Cornellà i m’agrada viure aquí, la meva parella és de L’Hospitalet i hem vingut a viure a Cornellà. Estic encantat de Cornellà. Fa unes setmanes van ser les festes, vaig estar al toc de corn... Al final, tinc molts amics i coneguts aquí a Cornellà i hi estic encantat. Vaig fer els ‘correquintos’, una tradició molt popular aquí a la ciutat, aquest any molt suau perquè anava amb la meva filla. Així a poc a poc va agafant els costums de Cornellà.
Consell als joves
Què recomanaries als joves del CB Cornellà o d’altres equips de bàsquet?
Gaudir del bàsquet. Guanyar o perdre és secundari. Han d’intentar que la seva actitud sigui la mateixa a tots els entrenaments, intentant millorant però passant-s’ho bé. Les aptituds s’aniran millorant i ja es veurà en el seu moment fins a on poden arribar. Però sobretot, al bàsquet, s’ho han de passar bé sense que influeixi guanyar o perdre.
Parlant de joves... Et veus entrenant el CB Cornellà en uns anys?
Sé que m’arribarà el moment de formar part del club d’alguna manera. El tema de ser entrenador m’agrada molt, de fet ja vaig portar un equip de cadet del Cornellà fa un parell d’anys, i és una cosa que en el futur no molt llunyà m’agradaria fer. Primer voldria portar un equip del planter, i qui sap si en cinc o 10 anys sóc entrenador del primer equip. Però tampoc vull que des del principi per ser Néstor Zamora hagi d’entrenar el primer equip. A poc a poc, primer amb un equip de la pedrera.