Gerhard Grenzing: 40 anys capturant l’ànima dels orgues des del Papiol

Diu que la primera vegada que va sentir l’orgue del Palau Reial de Madrid es va quedar amb la boca oberta “i amb les orelles encara més”. Ho va fer a través d’un disc, al nord de la seva Alemanya natal, però així i tot va sentir-lo molt a dins seu. Es va sentir fascinat i va decidir venir a la península. “Els orgues ibèrics tenen caràcter, color, llum”, descriu el mestre orguener Gerhard Grenzing. “Com el vi, tenen solera”, diu sorneguer, picant l’ullet. Servidor, autèntic profà en matèria d’orgues, ‘desafia’ Grenzing a definir què vol dir que un orgue tingui llum. “Igualment que algunes persones en desprenen, un orgue ho pot fer també, té ànima”, explica amb tota naturalitat el mestre, instal·lat des de fa més de quaranta anys al Papiol, on té el seu taller d’orgues, “l’instrument més gran que la humanitat ha estat capaç de construir”, recorda amb orgull.

Del seu taller han sortit orgues cap a Astúries, Portugal, França, Dinamarca, Brasil i la mateixa basílica de la Mercè de Barcelona, i n’ha restaurat molts més a tantes altres ciutats del món. Ara mateix acaba d’enviar-ne un cap a Iserlohn, a prop de Düsseldorf, i està fent proves al seu taller a un altre que coronarà la catedral de Praga. Parlem amb ell i la seva filla, la Natalie, que treballa conjuntament amb el seu pare. Hem d’aixecar la veu o apropar-nos en diverses ocasions per sentir-nos, atès que l’equip està afinant l’obra magna que viatjarà en uns mesos cap a Praga. “L’estem harmonitzant”, corregeix amablement Grenzing, mentre tronen els tubs a la nau de prop de 20 metres d’alçada. “Cada nota ha d’estar equilibrada, res d’estridències”. El seu taller fa olor de fusta, i la magnitud de l’orgue i de la tasca que allà s’hi fa espanta. Espanta en el bon sentit, fent referència a la complexitat i transcendència d’aquest ofici, atès que el mestre Grenzing, lluny d’espantar, és un home de gestos pausats, subtils i gràcils. Explica que es va instal·lar al Papiol per qüestions de connectivitat, proximitat a Barcelona i serveis, tot i que destil·la estima cap al poble baixllobregatí. De fet, abans d’enviar els orgues que fabrica, ofereix un concert al seu taller per a tots aquells que vulguin estremir-se amb la música d’aquest enorme instrument de 2.200 anys d’història.

El domini de la tècnica
L’equip del taller, format per 18 persones de set nacionalitats diferents -que enraonen amb Grenzing en català, idioma en el qual s’expressa perfectament-, és l’encarregat de produir el que pensa el mestre. Res no es deixa a la improvisació. “S’ha de dominar la tècnica, ha d’estar tot calculat abans de començar”, diu Grenzing. A l’hora de fer un orgue nou, viatgen a l’indret on descansarà per veure’n les característiques. Un cop recopilada aquesta informació, el pensen, el dissenyen i, un cop tenen cada detall controlat, s’hi posen. Aquesta última és la part tècnica, però fabricar orgues té un vessant artístic important. Així ho assevera la Natalie Grenzing i ho certifica el seu pare. “Un orgue té ànima, perquè si no és així, per què ens emociona?”. És una pregunta retòrica i Grenzing té molt clara la resposta.

Un procés meticulós
Quan tenen les peces, que van molt més enllà dels característics tubs -”Hi ha centenars de peces al darrere que han de funcionar com un rellotge”, recorda el mestre-, el munten al mateix taller. Una nau on van aterrar l’any 2000 amb motiu de la construcció de l’orgue de la catedral de Brussel·les, que porta la seva marca. “És una obra d’enginyeria”, emfatitza la Natalie mentre mostra una fotografia de la seva instal·lació amb grues a la capital belga. Per fabricar-lo necessitaven arribar als 17 metres d’alçada, i l’antic cinema del Papiol, on hi eren abans, se’ls hi va quedar petit.

Un cop que s’ha certificat que tot funciona correctament, desmunten l’orgue i un equip de l’empresa s’encarrega de portar-lo al seu destí i muntar-lo in situ. L’orgue d’Iserlohn, de fet, ja l’estan muntant allà, una feina que pot trigar fins a quatre mesos, entre el muntatge pròpiament dit i l’harmonització sobre el terreny. Grenzing remarca la importància de muntar i provar primer l’orgue al Papiol, ja que, com reitera en diverses ocasions, res no es pot confiar a l’atzar. I és que enviar un orgue a l’altra punta del món sense saber com funciona és “absurd” i una despesa descomunal.

La tradició orguenera
El de Praga compta amb 5.700 tubs i pesa prop de 33 tones, en les quals no es compta el pes del vidre de Bohèmia que completarà l’instrument. Encara està en fase de proves al Papiol, on rebrà la visita del cardenal de la capital txeca el pròxim 14 d’octubre, acompanyat d’una comitiva de cent persones. Grenzing es mostra satisfet amb la implicació del prelat txec i la rebuda que està tenint a Praga el projecte, que ja té 50.000 espònsors i ha estat objecte de maratons televisius per recaptar-ne fons.

Preguntem si aquesta passió orguenera té parangó a Catalunya. Grenzing arrufa el nas i viatja segles enrere. “Catalunya havia estat un país d’orgues, molts mestres i aprenents venien aquí, però amb la Setmana Tràgica i la Guerra Civil tot s’estronca, perquè se’n destrueixen molts”, lamenta. D’aquells antics orgues en van quedar alguns, els quals van servir a Grenzing, tant en els seus primers anys a Mallorca com al Papiol més tard, per aprendre’n més sobre la sonoritat i esperit. “Són peces que no havien estat mai restaurades i guarden l’essència antiga”, descriu el mestre, que assegura que cada país té la seva tipologia d’orgues, en funció de factors com la llengua. Unes conclusions que, després de dècades de dedicació a aquest projecte de vida, ha plasmat en un estudi. “Els orgues són com els països”, explica Grenzing, que diu que així com està demostrat que un nadó sent la veu de la seva mare al ventre i l’emmagatzema al seu cervell, cada orgue sona diferent segons el país o la llengua materna del seu fabricant. En aquest sentit, el mestre papiolenc destaca que els orgues catalans i portuguesos s’assemblen, però que són diferents dels que es fan al centre de la península. “I no és cap tema polític”, s’afanya a afegir.

Arqueologia orguenera
I és que Grenzing, a més de mestre orguener, és un estudiós del tema. Quan enceta un projecte de restauració fa d’arqueòleg, s’endinsa en la història, els materials que es van fer servir i l’estil de l’època, tot plegat per guardar-ne l’essència i no espatllar la feina, el segell, d’algun orguener del passat. “Has d’entendre l’orgue”, ressumeix Grenzing mentre posa per a la foto d’aquesta entrevista. Mira amunt, al sostre, al cel, com ho ha fet tota la seva vida de mestre orguener. Una vida que li ha reportat èxits i el reconeixement del sector com a membre de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de Sevilla, de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona i president de la International Society of Organbuilders, entre altres mèrits d’una inacabable llista.

Tota una feina que requereix molt esforç i hores de dedicació, però que “val la pena”. Però més enllà dels premis, hom se n’adona de la transcendència de l’obra quan trona la primera nota de l’orgue en la inauguració i palpa l’emoció a l’ambient. “És un privilegi fer aquesta feina, un ofici excepcional”, conclou Grenzing. III