Josep Rodrigo, el fundador del pessebre vivent de Corbera i forjador de professió, era un home de fets i poques paraules. No solia parlar gaire del passat, malgrat haver viscut de prop la barbàrie més absoluta del segle XX. Una història que els seus fills van descobrir fa dècades, durant una visita de Teresa Pàmies, que va anar a veure Rodrigo per agrair-li que hagués tingut cura del seu pare, Tomàs Pàmies, al camp d’Argelers, després de la victòria franquista a la guerra civil.
D’aquell conflicte bèl·lic no en parlava gaire, recorda el seu fill, Oleguer Rodrigo, i la família mai el va forçar a explicar les seves vivències. Sabien que havia hagut de fugir dels feixistes i refugiar-se a la dura sorra de la platja d’Argelers, on l’esperava encara més dolor i humiliació. Allà va aprendre a cuinar, una habilitat que va anar perfeccionant amb els anys. “Feia uns plats exquisits”, rememora el seu fill Oleguer. Havia finalitzat la guerra a Espanya, però acabava de començar-ne una altra a Europa. L’Alemanya nazi amenaçava la democràcia i s’estenia sense aturador en els primers compasos de la Segona Guerra Mundial, i França, en un últim intent d’aturar l’embranzida nacionalsocialista, va posar fil a l’agulla per reforçar la Línia Maginot, construïda anys enrere per protegir el país gal dels alemanys -la memòria de la Gran Guerra estava encara fresca-.
En aquell moment, Rodrigo va haver de decidir entre tornar a Espanya o picar pedra. I va anar a parar a la Companyia de Treballadors Estrangers, els encarregats de reforçar a la frontera belga la línia defensiva contra els alemanys. D’aquell temps, explica el seu fill, guardava un casc militar i una baioneta, que la seva habilitat de forjador va saber convertir en un test per a les flors.
Des del cor de la guerra més mortífera de la història, Rodrigo va tornar a Catalunya. El seu fill recorda que deia que havia arribat a casa seva caminant. Sigui com sigui, en arribar li va tocar fer una mili de tres anys.
L’home que veia el futur
De caràcter fort -es va arribar a presentar al Palau de la Generalitat demanant per Jordi Pujol, vestit de pagès i amb la ferum característica de la feina campestre-, Oleguer Rodrigo assegura que el seu pare era una persona “que veia el futur”. Era un home, a més, enamorat de les tradicions catalanes i, de fet, va aconseguir diversos premis amb obres de representació d’escenes bíbliques com el Rosari Vivent o les carrosses a la cavalcada de la Mercè, a Barcelona.
Aquesta va ser la llavor que va fer possible el pessebre vivent de Corbera. Rodrigo es va aliar amb l’alcalde, Josep Canals, i el capellà, mossèn Francesc Mestres. Amb els poders fàctics a favor seu, aquest visionari va idear un pessebre a on la resta de veïns hi veien penyes, escombraries i un camí angost. La Penya del Corb, al darrere del poble, era l’últim lloc de Corbera que haguessin escollit els seus veïns per col·locar la seva activitat més emblemàtica i amb més projecció.
Nascut el 1962, el pessebre vivent aplega cada any milers de visitants i 200 actors que, combinant les robes tradicionals catalanes i les de la Palestina de l’any zero, interpreten diversos passatges dels Evangelis que fan referència al naixement de Jesús de Natzaret. Va ser una iniciativa d’Amics de Corbera, una entitat creada per Rodrigo i altres companys de fatigues per impulsar el pessebre, entre altres, i que va rebre la Creu de Sant Jordi el 1992.
Rodrigo, conegut com a ‘Josep el de l’Aigua’, va morir el 2003, però el seu somni segueix ben viu. I es pot descobrir a Corbera fins al 12 de gener.