L’autobús anava ple de gom a gom, ningú diria que és 31 de desembre. Sembla que les noves tarifes de transport metropolità que començaran a ser efectives l’endemà, l’1 de gener, amb la T-Casual i la T-Usual, no acaben de convèncer a tothom que valida la seva T-10 per anar a veure a la família per Cap d’Any. Pago i entro amb la falsa il·lusió de trobar un lloc on seure. Acabo dempeus entre una dona d’origen bolivià amb dues bosses plenes de dolços i un home gran al qual ningú cedeix el seient tot i anar amb bastó. A la meva esquena queda la finestra central del vehicle per on vaig veient com famílies i amics fan les últimes xerrades per acabar de planificar la dècada com mereix.
Gent de totes les edats miren de no caure amb els bruscos moviments de l’autobús, provocats per la quantitat ingent de rotondes que apareixen com bolets als principals carrers i carreteres del Baix Llobregat. Els mòbils vibren. Els missatges d’última hora per comprar cava o per preguntar si arribaràs aviat. L’octogenari que porto al costat sembla que no pot més, caurà però ningú vol aixecar-se. No sé què fer. Per sort encara no s’ha perdut l’exemplaritat humana que envolta la publicitat nadalenca. La senyora amb pastissos que tinc al meu costat se n’adona i crida mirant als joves del final de l’autobús: “Ningú no li pot deixar seure a aquest home?”. Fan com si no l’escoltessin. La dona continua, aquesta vegada amb el reforç d’altres veus que s’agafen per no caure mentre viatgen de peu. S’aixequen quatre persones i l’home seu. Cap d’ells. Els nanos segueixen jugant amb els mòbils al darrere. S’acaba el problema, però les mirades assassines en baixar dues parades més tard els nois i noies engalanats amb roba de marca per anar després del sopar, probablement, de festa són evidents. Poc recordo dels següents dos minuts abans de demanar que parés el comboi i baixar a un carrer del pis de la meva cosina. Allà celebraré Cap d’Any.
Premo el timbre i una veu em pregunta per l’intèrfon: “Sí?”. Contesto “jo” i m’obren. En aquest país si vols accedir a qualsevol casa només has de respondre amb el pronom en primera persona del singular. Entro al pis on ja hi són l’àvia, els meus pares, germans, oncles i cosins esperant, però encara falta algú. La taula està parada amb uns estalvis sota una gran olla que fa olor de garrinet, el raïm és al costat de la tele i les copes de cava esperen al moble per després de les campanades. S’escolta el timbre i puja algú, el meu cosí arriba amb els seus fills. Ens ha vingut a veure des de Gal·les per prendre els dotze grans de raïm de Cap d’Any amb nosaltres. Ja hi som tots.
Comença la festa. Com si no hi hagués un endemà seguim menjant després d’haver-nos farcit de torrons, galets i pernil dies abans. Tots pregunten per les parelles, pel treball o pels vicis tan característics com fumar o beure que sempre hi són als primers llocs de la llista de propòsits d’any nou. Tothom vol ser ric aquest 2020, molts utilitzen la seva parola per fer gala de les seves fites, potser irreals o absurdes, que han dut a terme aquest 2019. L’àvia continua callada. Una dona de més de 90 anys que agafa el ganivet i la forquilla per tallar el garrinet com bé pot. “Jo crec...”, s’inicia la nonagenària obrint un silenci a la taula. “Està molt bé parlar del que hem fet, però l’important no és això sinó el que hem aconseguit, més enllà de les coses materials”, assegura la dona, fent una pausa per prendre un glop de vi negre. Els familiars que amb la seva verbositat estaven lluint-se del que havien assolit s’arronsen d’espatlles. “Jo vaig venir caminant per la via del tren amb la meva mare des d’Almeria i vaig arribar aquí al costat de Barcelona, vaig lluitar i ara hi som aquí. Les accions, i no les paraules, són les que ens fan lliures. Soc feliç amb les persones que vull tenir al meu costat”, sentencia l’àvia. La meva cosina, amb el seu característic humor fa una petita broma i abraça a la dona que sempre es manté al marge en silenci. Li costa parlar, però ens ha donat en dos minuts una autèntica lliçó de vida.
S’acaba el sopar i tothom s’apropa a la tele. Agafem les safates amb el raïm i comença la discussió per veure quin canal posem per escoltar les campanades. Al final sempre acaba decidint la meva cosina. A mi m’és igual, l’important és prendre els dotze grans de raïm per començar amb bona sort el nou any. Sona l’última campanada i tothom es fa petons al crit de “bon any nou”. El meu pare obre el cava i emplena les copes, brindem i a poc a poc, abans de la una de la matinada, la gent va sortint per tornar cap a casa o sortir de festa amb els amics. Arriben els whatsapps graciosos per desitjar un bon 2020 i la meva colla m’espera a prop de la platja per beure una mica i sortir a cremar la nit. M’acomiado i agafo el NitBus. Ara comença la festa de veritat, mentre als pisos i locals de tots els pobles i ciutats de la comarca se sent a la gent cridant, ballant i engalanades amb diversos complements festius com les típiques ulleres comprades als xinesos.
Prenem i al final decidim entrar a una discoteca entre riures i converses absurdes provocades per l’alcohol. La nit és jove, ball i disbauxa per rebre aquesta nova dècada. Un amic es troba malament i comença a tomballejar-se. Surt fora. Hi ha moltes persones embriagades soles a l’exterior, per això és important saber amb qui surts de festa. Els veritables amics que són capaços d’ajudar-te més enllà de la diversió passatgera. “Quina raó tenia l’àvia!”, penso per a mi. Acompanyem a menjar alguna cosa al nostre amic i com ja són dos quarts de cinc del matí, agafem el bus cap a casa. Ha estat divertit i no hem deixat enrere a ningú. Això no ho pot dir tothom, veient a nois i noies vagabundejant pels carrers intentant arribar a casa alcoholitzats a més no poder. Deixem al meu company a casa i ens acomiadem per tornar cadascú a la seva llar. M’estiro al llit amb el primer propòsit d’any nou complert: “Les accions deixen enrere la parola que es converteix en fum, les relacions són i seran el més important aquest 2020”. És un quart de sis. Ronco ben tapat.
Em llevo a la una del migdia amb cara de pomes agres. Crec que m’estic fent gran per anar tant de festa. És mentida, però sempre triem aquesta opció per no assumir que tenim una lleu o forta ressaca. Engego la tele i surt el Concert d’Any Nou en directe des de Viena. Una tradició des de l’1 de gener de 1941 quan es va fer el primer espectacle extraordinari, com el coneixem avui dia, a la capital austríaca. Sona la Marxa Radetzky de Johann Strauss pare, l’històric últim bis del concert. Ara comença 2020. Haurem de treballar i lluitar pel que és important. Els meus amics i la meva família, concretament l’àvia amb la seva experiència moltes vegades silenciada, m’han ensenyat que aquest 2020 ha de ser l’any de les accions i no de les paraules. Estic a punt per posar els fonaments i millorar les meves relacions laborals, d’amistat, d’amor o familiars. Lluitar pel meu futur i intentar viure millor, he de pensar en els calers però no convertir-los en l’eix vertebrador de la meva vida. Per això, en el meu interior a partir d’avui sempre s’imposaran les formes d’autorealització personal i col·lectiva. Aquest és el meu propòsit. Fem-lo realitat aquest 2020 i deixem-nos de paraules. Sona l’última nota de la Marxa Radetzky i comença l’esperança.
Tot l’equip d’El Llobregat us desitja unes bones festes i un bon any 2020!