“Eurovegas va ser un atemptat contra les ciutats, un episodi negre”

Entrevista a un dels arquitectes que més barris ha dissenyat a la comarca

Comencem pel principi, l’any 1972, quan neix la Comissió Intermunicipal d’Urbanisme de la qual va formar part i que va actuar com un moviment antifranquista a la comarca.
Efectivament. El 1972 neix l’Associació de Veïns de Sant Ildefons, jo sóc soci fundador i a partir d’aquí comença un moviment social en paral·lel al moviment sindical, que era el potent, en el qual vam participar.
Allà es van posar sobre la taula totes les mancances que tenia la comarca, no només urbanístiques o d’equipaments.
Llavors no sabíem que estàvem en un trencament de model capitalista. Vam passar del model de les fàbriques com la Ford al principi de la globalització. La gran immigració s’atura a finals dels anys 70 i queda una perifèria amb mil mancances i cap solució. Nosaltres pensàvem que el model era el mateix, però ens vam adonar que s’havia acabat, que els milers de treballadors que entraven a la SEAT baixarien molt. Abans i després de la crisi del petroli estem en una societat molt diferent, com ara ha passat amb la crisi de 2008 fins al 2014.
Aquell model urbanístic que plantejava la Comissió Intermunicipal es va fer realitat.
Eren reivindicacions de no construir més habitatges, urbanitzar carrers, fer escoles i equipaments. Es va fer tot, primer amb el Frederic Prieto com a alcalde de Cornellà i després amb el José Montilla. Hi ha història d’èxit dels ajuntaments de la perifèria que estaven tirats de la mà de Déu i que aconsegueixen donar-li un tomb absolut. Cornellà era bàsicament una ciutat de proletariat, urbanísticament un gran desastre i això es va canviar per complet, gràcies a l’esforç de molta gent i els ajuntaments democràtics van tenir un paper extraordinari.
Ara sembla que els ajuntaments han superat aquella fase i en algunes ciutats hi ha una febre constructora d’habitatges.
Calen nous habitatges. El problema és novament el model. La socialdemocràcia va fer un gran esforç, però després d’aconseguir l’Estat del benestar hi ha un relaxament. Aquí molt més per l’èxit del 92, per la quantitat de diners que van venir. Ens vam relaxar molt ràpidament i això fa que a Espanya hi hagi un 2% d’habitatge públic. A Holanda és del 32% i a Àustria del 23%. L’esforç socialdemòcrata al centre d’Europa és més important. Aquí vam començar tard i ens vam adormir d’hora.
Costa d’entendre l’urbanisme del Baix Llobregat sense la seva actuació del seu taller d’arquitectura. Vostè ha estat el dibuixant de moltes ciutats de la comarca, des de la primera plaça Catalunya de Sant Boi al Trambaix.
Nosaltres hem tingut la sort de treballar en molts projectes de molts pobles de la comarca, des de la primera plaça Catalunya de Sant Boi, quan vaig anar a buscar a l’Antoni Tàpies, al pas del tramvia soterrat a Cornellà. Hem fet molts barris nous, com el de can Lloveres a Sant Feliu, el de Mas Lluí a Sant Just i d’altres projectes d’arquitectura. Tenim una petjada amb pros i contres.
¿Creu que el Pla del Delta va ser un gran encert, com el considera molta gent?
Al cent per cent. El Pla del Delta és un gran encert d’aturar el creixement urbanístic, de respectar aquesta agricultura urbana i tenir una ciutat amb projecció de futur, amb caràcter ecològic i molta envergadura. En el Pla del Delta està la victòria contra el projecte d’Eurovegas, que va ser un atemptat horrible contra les ciutats, un dels episodis més negres de la comarca, tractant de fer un desastre. Artur Mas i alguns alcaldes de la comarca es van apuntar a una cosa horrible, perquè aquí hi havia molt d’atur i la ciutat no era capaç de portar les regnes del seu futur. Per sort no es va fer mai.
Alguns d’aquells alcaldes segueixen en el càrrec.
Sí, allò va ser l’últim vestigi de l’oasi català.
Quines mancances li troba encara a la comarca?
La comarca que va ajudar a cohesionar socialment la gent forma part d’una realitat més gran. Barcelona no és el terme municipal, és tot el pla que hi ha entre les muntanyes i el mar. Aquesta nova mirada més global és la que li cal a Barcelona. Això no és l’àrea metropolitana, és una gran ciutat i hem de mirar aquesta realitat urbana com una ciutat, el que té de continuïtat i de cohesió entre diferents termes municipals.
El Baix Llobregat es va associar durant molts anys com el rebost de Barcelona, el territori on hi cabia tot el que no tenia cabuda a la capital, però d’un temps ençà sembla que aquesta tendència s’ha aturat.
Absolutament. Fa uns anys jo definia el Baix Llobregat com “el eslabón perdido”. A la comarca li falten tres coses: producció tèxtil, burgesia local i eixamples. Els pobles del Baix Llobregat eren agrícoles, no han madurat mai com a ciutats, van passar de l’agricultura a la indústria de la química i del metall. L’excepció és Sant Boi. El primer pont que tenien, que travessa el riu, era de fusta, data de 1904 i sempre queia. Sant Boi era cap de comarca, es va acumular una certa acumulació de capital agrícola, una certa manufactura i després va venir la Colònia Güell. Això genera un eixample interessant, com el de Sabadell o Terrassa. Aquesta cosa de ser el rebost de Barcelona on anava tota la porqueria ha canviat.
Però la perifèria de Barcelona encara segueix acollint instal·lacions que rebutja Barcelona, com, per exemple, nous hotels.
Les coses han canviat. Quan s’acaba el creixement demogràfic de la perifèria ens trobem amb milions de dèficits. La ciutat central no va voler saber res d’això i va dir que ho resolguessin els municipis i els municipis van començar a crear la seva identitat. Aquests municipis s’han equilibrat molt i ara viuen molt millor. El problema el té Barcelona ciutat, que és ingovernable i només pot resoldre els seus problemes si hi ha una solidaritat intermunicipal. Aquells municipis que van patir la solitud ara li estan dient a Barcelona: Nosaltres aquí vivim bé, si tens problemes d’habitatge o de contaminació ja t’ho faràs. Ara Barcelona és el problema, no la solució. El futur és pensar Barcelona de forma solidària i nova.
Els municipis més poblats van canviar l’agricultura per la indústria, però després la indústria s’ha canviat per les activitats logístiques.
Nosaltres vam endreçar el traçat d’alguns polígons industrials, com el de Cal Calderón a Sant Boi, però ara cal repensar-los perquè puguin assolir noves activitats amb més valor afegit, més treball de gent, incorporant potser algun habitatge. Cal redefinir aquests polígons, no exactament com el model del 22@. Han de ser polítiques supramunicipals, no pot ser que cada municipi tracti de resoldre un problema que és col·lectiu.
A qui li pertoca fer aquestes polítiques?
L’Àrea Metropolitana està jugant un paper que és més de diputació, ajuda els ajuntaments a resoldre coses però no té l’autoritat per afrontar això. El que plantejava Pasqual Maragall a l’inici de la democràcia, un alcalde per l’àrea metropolitana, ara és una urgència. És imprescindible que hi hagi una elecció directa del consistori del que jo anomeno Barcelona ciutat, que va de les muntanyes al mar. No hi haurà solució sense plantejar que aquest territori és una ciutat i que Cornellà, L’Hospitalet, Esplugues o Sant Just són districtes urbans amb molt caràcter, però la ciutat és en conjunt.