L’esforç tècnic ha estat ingent, el de comunicació, important, i el participatiu intens, no només pel volum d’aportacions sinó perquè, sens dubte, en moltes d’elles hi ha al darrere un esforç de reflexió i de suggeriments dictats per una voluntat manifesta de millorar el paisatge, les ciutats, les interconnexions i la vida de la gent. Com sempre que hi ha projectes d’elevades intencions, una bona part de l’èxit rau explícitament en els propòsits, molt més que en les derivacions posteriors. Per dir-ho ras i curt: com en els congressos, compta, encara més que les conclusions pràctiques, la mateixa celebració. En el cas de l’AMB, el PDU era un instrument que clamava al cel, després del desgavell urbanístic de les darreres dècades i, que els tècnics s’hi hagin bolcat per fer un treball esplèndid, no condiciona en absolut la seva aplicació futura. Per a què ha de servir realment el PDU no ho dictaminen els tècnics, sinó els polítics. I malgrat que els tècnics, en saben molt i poden influir —i de fet influeixen—, una cosa són els grans conceptes i una altra de molt diferent els interessos municipals i econòmics, les complexitats operatives, les contradiccions inherents i la conjuntura concreta. Vull dir que, mentre que l’aspecte tècnic resulta sovint inapel·lable en les seves bondats, la realitat del paisatge, de les ciutats, de les infraestructures i de la qualitat de vida mostren una cara bastant menys agradable.
De tota manera, vuitanta-vuit documents són molts documents i expressen dues coses: una clara constatació que l’instrument (PDU) és important pel futur i un esforç considerable de reflexió sobre el territori metropolità i el seu futur més o menys mediat. Un esforç de molts particulars, probablement de moltes entitats i de la premsa en general, conscients de l’oportunitat de mostrar les respectives inquietuds sobre el territori i la manera de gestionar-lo. Cal dir que, —permeteu-nos l’acotació— Urbanisme de l’AMB té un criteri un pèl restrictiu sobre les opinions —cosa que no ens estranya gaire: les que no li agraden no les recull i així es poden veure 26 informacions de premsa al web (https://urbanisme.amb.cat/divulgacio/recull-premsa), en les quals hi ha informacions, entrevistes o articles d’opinió variats, però no pas el nostre article d’octubre sobre el mateix tema (https://www.elllobregat.com/noticia/17529/el-nou-pdu:-cants-de-sirena-que-no-engalipen.html).
Al web tampoc hi ha un recompte dels documents presentats -o no els hem sabut trobar-, de manera que només les mateixes entitats participants de la reflexió han publicitat les seves aportacions. Jo n’he pogut consultar una de pes: la vehiculada pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat que va lliurar el passat 22 de gener un document de 27 pàgines amb les seves particulars reflexions. Cadascun dels 17 punts on es desenvolupen les seves opinions donarien per a un article sencer, de manera que només m’hi referiré —sintèticament— als tres aspectes que considero més punyents i que ells desglossen en diferents apartats: els que se centren en els instruments de gestió, els que tenen a veure amb el territori i els que es refereixen al paisatge.
La constatació que sense Baix Llobregat no hi ha àrea metropolitana, obliga a repensar dues coses. La primera, que cal reivindicar una nova organització política de l’àrea metropolitana que inclogui la totalitat del Baix Llobregat, l’Hospitalet inclòs, i la segona que Barcelona ha de ser el centre dels multicentres metropolitans, però amb pes en les decisions, proporcional al pes demogràfic en el seu conjunt. El PDU podrà tenir virtualitat pràctica en la mesura que hi hagi un supragovern metropolità que impedeixi les resolucions particularistes dels municipis pel que fa a la política territorial, d’infraestructures i de qualificació del sòl, complint les funcions del POUM.
Combatre la saturació urbana
Pel que fa al territori, el PDU hauria de poder determinar, sota consens, on s’ubiquen els grans equipaments metropolitans de serveis plurimunicipals i com revertir cap al patrimoni públic les àrees verdes privades qualificades de públiques, però amb el blindatge legal de la prohibició del canvi de qualificació un cop revertides. En l’àmbit de l’habitatge, el PDU hauria de garantir que en el termini de 20 anys els municipis disposin d’un 15% d’habitatges protegits del total d’habitatges existents. En la meva opinió, això representa reformular clarament dos conceptes: el de saturació urbana i rebliment de l’espai urbà i el de rehabilitació de la trama. Si es vol arribar a aquestes xifres d’habitatge protegit necessari, és evident que cal desenvolupar la figura de la rehabilitació molt per sobre de la de nova ocupació de l’espai lliure, entre altres coses perquè la majoria de municipis de la comarca està a punt de la saturació urbana o, almenys, del que es pot considerar estàndard òptim d’ocupació demogràfica, que inclou no només la residència, sinó les infraestructures i els serveis i equipaments imprescindibles.
En referència al paisatge, si el que es vol és una àrea metropolitana equilibrada, lliure de contaminació i transitable, és evident que cal actuar sobre el riu i la zona costanera, sobre les muntanyes i les noves qualificacions dels massissos limítrofs o sobre el Parc Agrari i la massa forestal, dotant l’economia primària de viabilitat productiva i a la forestal de preservació i gaudi.
Qui pot estar en contra de tot plegat... El problema és el de sempre: com passar de les grans paraules a la realitat concreta. Com fer que allò que els tècnics treballen, dibuixen i preveuen, es tingui en compte. Com fer que els que al final decideixen, escoltin als que saben i als que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Si l’únic recurs és el vot cada quatre anys, de poquíssim ens serviran les hores esmerçades en reflexionar, debatre i suggerir. El problema és que seguim febles davant els poderosos que ens governen. III