Són algunes referències que identifiquen aquest activista social i cultural, exseminarista i marxista, fill d’una família d’immigrants andalusos nascut al 1955 a la Maternitat de Barcelona, “que és on llavors naixien els fills dels pobres”.
Com arribes al barri de Sant Cosme?
Els meus pares eren de la immigració sense mitjans i vam viure en unes barraques de L’Hospitalet on hi ha ara l’hospital de la Creu Roja, fins que es van construir el que deien las Unidades Vecinales de Absorción (UVA), perquè es veu que quan a Franco li van ensenyar en helicòpter les barraques de Montjuïc va dir que allò donava molt mala imatge a la dictadura. Jo tenia 13 anys quan arribem a Sant Cosme, un barri amb aigua, llum, avingudes i edificis de dues plantes, un luxe per l’època, fins que al cap de poc temps van aparèixer les escletxes i les rates i es va demostrar que allò era un “pelotazo especulatiu”. Llavors comença la lluita per la remodelació del barri a la que he acabat dedicant 40 anys de la vida, no només per aconseguir vivendes noves, sinó també per fomentar la formació, la convivència i l’enteniment entre paios i gitano. La meva gran experiència vital és l’associació de veïns i el Grup Infantil Sant Cosme. La meva identitat és el meu barri.
A diferència de Pomar a Badalona o Camps Blancs a Sant Boi, Sant Cosme es l´única UVA que s’enderroca tota per construir un nou barri.
La lluita per la remodelació va començar en plena dictadura. La gran diferència és que la lluita de Sant Cosme no era de resistència, sinó amb propostes, i això descol·locava molt a l’administració. Recordo una reunió a Sant Boi, que jo anava en pantalons curts, i allà va començar la vaga de lloguers dels tres barris. En aquella època em vaig entrevistar amb el procurador franquista Eduardo Tarragona, que va ser el primer en interpel·lar el Govern sobre què passava amb Sant Cosme. Amb la democràcia vam utilitzar tots els mitjans i recordo que a l’aeroport em vaig entrevistar també amb l’Ernest Lluch o Miquel Roca per donar-los un dossier, fins que ens va rebre el ministre Luis Ortiz, de la UCD, i allà es desbloquejà tot.
Sense la persistència veïnal no s’hagués produït mai.
Sí, però nosaltres portàvem un projecte urbanístic sota el braç, amb una distribució de les vivendes que s’havia discutit i votat entre el veïnat. Anar amb una proposta concreta, demanar que s’acabés allò i tallar la carretera de l’aeroport quan calia va accelerar el procés de remodelació, que desprès va continuar per la coordinació entre l’Ajuntament i la Generalitat.
Va costar rematar la remodelació a l’anomenada zona de les 801 vivendes.
Allò era una vergonya perquè les 801 vivendes es van construir quan el barri s’estava remodelant i van estar tancades tres o quatre anys, fins que va haver un “pucherazo” en un sorteig de vivendes i algú va donar la consigna d’ocupar pisos. Va costar perquè va anar quedant com una zona molt deteriorada, on, per cert, també vaig viure uns anys.
Ha superat Sant Cosme l’estereotip que encara perviu en una part de la població?
Puc afirmar amb total rotunditat que Sant Cosme és avui un barri normalitzat de l’àrea metropolitana de Barcelona que té els mateixos problemes i virtuts que la majoria de barris. No és un barri atomitzat pel que fa a la delinqüència ni la no integració. Sempre dic que vaig arribar a Sant Cosme amb un camió carregat de mobles que venia d’una barraca i m’he anat del barri en metro. Aquesta és la imatge més clara de l’evolució. És cert que encara hi ha una estigmatització de Sant Cosme per part d’alguns mitjans de comunicació i que ha quedat una zona que necessita una intervenció integral, però jo em quedo amb la cançó de Xarango Bendita la vida, que està gravada a les zones que recorden la memòria històrica del barri o quan el Manu Chao va estar allà uns dies.
I de Sant Cosme a Cornellà. Com aterres a l’Ajuntament?
Arribo a Cornellà al juny de 1984 com a “tècnic de joventut”, una figura que no existia fins llavors i vam començar a treballar amb la idea que gestionar des de l’administració vol dir tenir en compte unes mancances, disposar d’uns mitjans i desprès fer intervencions concretes. Primer vam fer equipaments, però vam tenir en compte les potencialitats i vam fer el primer concurs de còmics de tot Espanya, que encara es manté. Era una marca, un ADN, perquè el problema de les ciutats properes a la gran metròpoli és que no tenen punts d’identitats propis i en aquella època el de Cornellà no podia ser la Satélite.
I desprès arribes a Cultura.
Sí, m’ho demana l’alcalde José Montilla i arribo com a coordinador, en un moment en que Carles Navales deixa de ser regidor. No em va costar incorporar-me perquè quan estava a Joventut ajudava a gestionar projectes de Cultura, en un moment en que s’havien de fer també equipaments com l’auditori o la biblioteca central. Després van venir programes con La ciutat de la lectura, la elaboració del mapa de biblioteques o la dignificació de les entitats amb les subvencions i les seus. Era una època que mancaven moltes coses i, a poc que les fessin bé, lluïen molt. D’aquells anys em quedo amb la Nit de Reis, un projecte en què els joves dediquen les seves vacances de Nadal a muntar tot el campament oriental perquè vingui el mag Maginet. Això no té preu, és un projecte solidari, pensant en els més menuts, i que fa una pedagogia de la bondat i la convivència. I també em quedo amb el Festival de Pallassos. Quan es va llençar la idea es va buscar un signe d’identitat cultural que tingués projecció internacional i que posés la ciutat en el mapa.
Montilla va marxar de ministre i tu vas seguir a l’Ajuntament.
Montilla em proposava any darrera any el meu tinent d’alcalde de cultura que jo continués. Abans que marxés a Madrid em va cridar Antoni Balmon per si volia anar amb ell a “tragarnos la ciudad” i portar temes d’inclusió social i fer polítiques de barri. El nou fenomen de la immigració es visualitzava molt a l’espai públic i vam veure que no estava regulat ni reglat i que s’havia d’intervenir. Vam crear el servei de mediació, només pels conflictes entre veïns, i el programa d’educadors cívics per anar informant, perquè en un primer moment del fenomen migratori la monopolització de l’espai públic podia venir per la diferència cultural. No era el mateix deus autòctons en una plaça que deu magrebins parlant molt alt, o deu autòctons menjant-se un entrepà en un parc que deu sudamericans fent una festa en un bar. D’aquella època estic molt satisfet del procés seguit perquè la comunitat musulmana es construís la seva pròpia mesquita. Allò no tenia res a veure amb la llibertat religiosa, era un tema de convivència, perquè venia la crisi i hi havia més gent que pregava els divendres, s’ocupava més el carrer, no tenien condicions i es podia generar un fenomen de marginalitat. També vaig treballar per coordinar l’elaboració del Pla Integral per Sant Ildefons, molt semblant al que havia fet a Sant Cosme.
I així acabes la vida professional?
No, quan creia que tot s’havia acabat torno a començar. L’alcalde Balmon em demanà que anés a l’àrea de treball. Van ser dos anys i mig intensos on vam posar en marxa plans d’ocupació i no ho dic per vanagloriar-me, però vaig pensar que el primer que rebia l’aturat havia de ser el director d’ocupació i vaig tenir més de 1.500 entrevistes.
Tots aquests anys els compagines també al capdavant de la Fundació Joan N. García Nieto.
Sí, vaig tenir la sort que em van proposar ser el gerent de la Fundació d’Estudis Socials del Baix Llobregat, creada al 1990, que desprès es va dir Fundació Joan N. García-Nieto, en record del sacerdot jesuïta marxista, per preservar un fons documental de les lluites del moviment obrer i contribuir a la memòria i els valors que van representar, molt semblants als de Sant Cosme. Per mi va ser una beca de vida estar uns anys al costat d’un home bo, una bona persona i amb qui compartia la ideologia de Cristians pel Socialisme. Ara estem acabant d’arxivar i netejar el fons per passar-lo a l’arxiu comarcal.
I finalment arriba la jubilació.
Al 2018, amb 63 anys. Des de llavors he dedicat els dos darrers anys i dedicaré els propers al que anomeno en broma el meu “projecte de fi de carrera”, que és la meva filla Núria, de 10 anys. Ara em dedico exclusivament a fer de xofer per portar-la al col·legi, de cuiner per fer el dinar i acompanyar-la a les activitats extraescolars amb la meva dona, la Elisa. Quan la filla vagi a l’institut i tingui més autonomia tinc molt clar que em dedicaré a algun projecte solidari i social. III