Afirmar que la via per solucionar els problemes d'accés a l'habitatge és la construcció de nous barris fora de la trama urbana és no haver après res els últims tretze anys. Les àrees residencials estratègiques (ARE) del Baix Llobregat es van aprovar el 2009 amb una idea expansionista de l'urbanisme hereva dels anys 90, "a més construcció, més habitatge per tothom". Amb els anys, hem vist que no era cert.
Sabem que hi ha polítiques d'habitatge respectuoses amb el medi ambient, que passen per utilitzar els pisos buits, la rehabilitació d'habitatges en mal estat i per responsabilitzar els bancs i els grans tenidors d'habitatge. És una aposta per un model territorial que no passi pel creixement de les ciutats, la qual pren força en plena emergència climàtica.
La tinenta d’alcalde diu que els camps són urbanitzables des de fa 45 anys i que l'Ajuntament s'ha limitat a fer que fos "el més harmoniosa possible". Això és mentida. El PGM del 1976 qualifica els terrenys com a "sòl urbanitzable no delimitat", que vol dir que calia un altre pla perquè fossin efectivament urbanitzats. Que no ens venguin el paper de "bons gestors", perquè podrien haver modificat la qualificació a "no urbanitzable" i en 45 anys no només no ho han fet, sinó que han promogut la seva urbanització.
Per desgràcia, aquest no és cap "fet diferencial" del Prat, és la tònica general a la nostra comarca. Entendre que el valor ambiental del Prat i la resta de municipis del Delta del Llobregat es limita al que anomenen "Espais Naturals" i al Parc Agrari és un error garrafal. Si hi ha ciment, els aqüífers no es recarreguen d'aigua, si hi ha blocs de pisos, no hi ha aus, si eixamplem les ciutats, no hi ha espais verds.
Quan absolutament totes les entitats ecologistes estan posant el crit al cel amb les amenaces al Delta del Llobregat, el mínim que es pot esperar és una mica d'humilitat, especialment d'aquells i aquelles que enarboren la bandera de l'ecologisme. Rectificar és de savis i encara hi som a temps.