La realitat ens ha demostrat que allò era ciència ficció, perquè la societat tal i com la tenim estructurada requereix de que molta i molta gent hagi de sortir de les seves llars per poder aconseguir el mínim sustent per sobreviure-hi, i per a que els que no han de sortir tinguin els serveis mínims imprescindibles.
Així doncs, tot plegat era més complex del que ens venia Hollywood. Durant una pandèmia cal preservar la salut de tothom sense poder aturar l’economia per complert. El sector de la restauració és un dels que més ha patit aquest difícil equilibri, i malgrat la difícil gestió és força acceptat que s’ha fet el millor que es podia fer malgrat tot, perquè segur que hi ha hagut errors, però l’aplicació del criteri de prudència ha estat i ha de ser sempre el principi rector dels nostres governants i en termes generals ho ha estat, com a mínim a Catalunya. Perquè segurament era més fàcil fer mesures populistes basades en una falsa llibertat com ha passat a la Comunidad de Madrid, i permetent excessos que no pas fer tancaments comarcals com s’ha fet aquí durant molt de temps, però que ningú tingui cap mena de dubte que quanta menys restricció més contagis i morts es produïen. I potser alguns arriben a pensar que tampoc ha estat tanta la diferència entre els territoris més restrictius i els que menys, però ni que aquesta afirmació fos certa, el fet d’haver permès una mort més, només una, ja fa que hagi valgut la pena ser restrictiu.
En qualsevol cas ara toca mirar cap endavant i al sector de la restauració i de l’oci caldrà ajudar-lo ara que encara estem en pandèmia, però sobretot quan hagi acabat, i només se’ls podrà ajudar escoltant-los i donant-los un paper preeminent en les decisions i polítiques que s’acabin aplicant. III