El Centre d’Estudis es va crear l’any 1984, l’activista Jaume Botey en va ser el seu primer president i Carles Santacana, tres anys més tard, al 1987, ja s’incorporava com a secretari de la Junta encetant una vinculació amb l’entitat que s’ha mantingut fins a dia d’avui.
Santacana, nascut a l’octubre de 1961, va fer la tesina sobre les Col·lectivitzacions a l’Hospitalet, després va escriure la història del primer franquisme a la ciutat, que ha esdevingut un clàssic: Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet 1939-1951 (1994) i més tard ha estat director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (2006-2010), director dels Plecs d’Història Local de L’Avenç (2000-2006), va participar a la Junta i en la redacció de la història de l’Ateneu Barcelonès. Els darrers anys s’ha ocupat sobretot de la gestió a la universitat, com a director del Departament d’Història Contemporània (2011-2016) i després de la fusió en el departament d’Història i Arqueologia (2016-2020). En l’actualitat pertany al Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i els Intel·lectuals (GEHCI). Ha dirigit l’Enciclopèdia de l’Esport Català, ha escrit nombroses publicacions i articles i és un notable conferenciant sobre temes vinculats a la història de l’esport, del franquisme i de personatges històrics catalans.
Com vas aterrar al Centre?
D’una manera molt natural. Jo acabava de llicenciar-me en història, havia fet una tesina sobre temes hospitalencs i quan em vaig assabentar que havia nascut un Centre d’Estudis a la meva ciutat m’hi vaig incorporar. Vaig estar present a l’assemblea de la seva fundació sense conèixer ningú, però aviat l’ambient de pluralitat, el seu caràcter obert i l’afabilitat dels que hi pertanyien, van fer que de seguida m’hi involucrés. De fet, tres anys després ja era el secretari de la Junta —i vaig actuar com a gerent també en aquest període— i 8 anys més tard em van elegir president substituint a la Carme Arranz que, alhora havia rellevat al president-fundador, el reconegut Jaume Botey. Tot van ser facilitats i per un nano que havia acabat la carrera feia no res, aquell ambient de recerca i de voluntat de reflexionar sobre la ciutat resultava molt engrescador. Recordo, per exemple, que una de les primeres conferències que vaig fer en la meva vida va ser l’any 1986 quan es commemorava el 50 aniversari de l’inici de la Guerra Civil, organitzada pel Centre. I en aquest sentit l’entitat, per a mi, i probablement per a molts que s’hi van apropar, va ser un altre espai de formació diferent de la Universitat però igualment útil.
I al 95 t’elegeixen president...
Sí, el Centre, de sempre, havia tingut un ambient molt integrador i si bé la primera intenció és conèixer la història de la ciutat, ben aviat observes que el Centre és molt més que un laboratori d’història. Vincular-t’hi, per tant, t’obliga a plantejar-te coses menys acadèmiques i més d’actualitat... no sé, recordo els debats sobre l’Hospitalet quina comarca. És a dir si t’impliques, i a més ets jove, doncs la cosa cau pel seu propi pes. Penso que va ser el Botey que va proposar que em presentés, una mica per això, per donar el relleu a una generació més jove. I, a més, jo comptava amb la confiança dels que havien impulsat l’entitat, d’una manera destacada el Botey però també el Joan Camós, per exemple, al que jo m’havia adreçat de bon principi per tal que m’assessorés en temes de recerca.
La teva etapa com a president, però, presenta algunes diferències amb les anteriors. El Centre necessita el suport municipal però li costa aconseguir-lo, en canvi, tu tens l’encert de convertir el Centre en una institució molt ben reconeguda per l’Ajuntament...
Bé, quan jo arribo a la presidència, el Centre ja té gairebé 10 anys, ja és una entitat important, però és veritat que durant molt de temps les administracions públiques han tingut la temptació de tenir-ho tot sota control. De fet, a mi em sembla que hi ha molta gent que mira no què fas, sinó qui ets i, en aquells anys a l’Ajuntament hi havia gent que mirava quins eren dels seus i quins no ho eren. En Jaume Botey era un personatge significat políticament, la Carme també, malgrat ella fa un tomb en aquells mateixos anys. Tot això, aquesta manera una mica sectària de mirar les entitats, ha fet molt de mal a la ciutat. Jo, no he militat mai a cap partit polític i això no hauria de ser ni bo ni dolent, però pot ser —i no ho dic com una virtut— que això ajudés una mica a mirar què feia en realitat el Centre d’Estudis. No es pot oblidar també que quan m’elegeixen com a president feia pocs mesos que havia accedit a l’alcaldia el Celestino Corbacho, després de les acusacions per corrupció de l’alcalde Pujana, i el prestigi de la ciutat estava per terra. Corbacho mira de canviar aquesta dinàmica i comença a reconèixer el prestigi cultural i associatiu del Centre i a buscar un cert apropament a persones que no eren militants socialistes. La combinació d’aquests elements, el prestigi del Centre i un reconeixement de moltes altres entitats ciutadanes d’aquest paper del Centre d’Estudis, va afavorir el paper aglutinador de ciutat que vam jugar en aquells anys i que s’ha mantingut amb el temps. Un exemple, la incorporació del Grup l’Hospitalet Antifranquista en el si de l’entitat, quan encara no es parlava de memòria històrica i aquell ple municipal de reconeixement de l’antifranquisme quan es commemoraven els 20 anys de les primeres eleccions democràtiques del 77.
Després, el Centre viu una crisi una mica incomprensible, on es planteja fins i tot la seva desaparició.
Si, certament, incomprensible vista des de fora, però no tant des de dins. Jo acabava de deixar la presidència quan ja s’havia encetat el debat i alguna de la gent que mantenia el dia a dia de l’entitat considerava que el Centre havia assolit no només un nivell alt de prestigi sinó d’activitats i de qualitat de les activitats i que havia de tenir encara més projecció, de manera que, o s’assegurava aquest alt nivell d’exigència o valia més plegar. La veritat és que assolir aquest nivell es fa a costa d’un enorme voluntarisme que acaba desgastant l’esforç de molta gent. Per sort, tot es va poder encarrilar i el Centre manté encara avui la seva solvència i vitalitat.
De tota manera això posa de manifest l’endèmica precarietat d’aquest tipus d’entitats.
Si. L’Administració no ha acabat de veure la diferència entre un tipus d’entitats que sorgeixen per agrupar gent que té interessos col·lectius de lleure, cosa que és fantàstica i necessària, d’altres entitats que sorgeixen en benefici d’un interès de millora col·lectiva més genèrica. Tothom que hi treballa en unes i altres ho fa voluntàriament i també en entitats com el Centre s’ho passen bé els voluntaris, però el que aporten té una repercussió per tota la societat, diferent de les que fan un treball més sectorial. Això hauria de ser considerat d’una altra manera a l’hora de rebre suport, i no ha estat així. Caldria assegurar l’estructura d’aquest tipus d’entitats per tal que el voluntariat dirigís la seva dedicació als objectius específics. I això, és clar, al marge del color polític dels ajuntaments.
Els Centres d’Estudis no acaben d’encaixar... Té solució això? Poden créixer socialment més del que ho han fet fins ara?
Correcte, són entitats que no encaixen i, pel que portem d’anys d’existència, només m’imagino una solució en la mesura que accedeixin al poder persones que coneguin aquestes entitats per dintre. D’altra banda, és molta la gent que considera que els Centres d’Estudis són importants i que la seva tasca és imprescindible, però que no veuen la necessitat d’incorporar-s’hi com a associats. I a mi el que em preocupa és precisament que aquestes ja no siguin unes entitats idònies per la gent jove...
Ja fa quinze anys que vas deixar el dia a dia del Centre... què se n’ha fet d’aquell Carles Santacana?
He mantingut el vincle amb el centre i amb la ciutat, però he estat uns anys amb altres coses i sobretot a la Universitat no només com a professor sinó sis anys com a secretari de Departament i després, fent gestió, cinc anys en el de Contemporània i cinc més en el d’Història i Arqueologia, que és el segon Departament més gran de la UB. He anat fent treballs sobre la història de l’esport i ara em dedico més directament a la història cultural a Catalunya però especialment en relació amb Europa. O sigui, plenament actiu, com pots veure.
Per acabar, no vas tenir mai la temptació de dedicar-te a la cosa pública? Tu podries haver estat un perfecte candidat a alcalde...
No he tingut mai aquesta temptació però si que he rebut ofertes de fer política institucional... del PSC i d’Iniciativa, entre d’altres. Jo era aleshores president i ho vaig refusar per dues raons. Una, que personalment no m’atreia, i l’altra, que això podria perjudicar al Centre d’Estudis. III